Arrenco l’ordinador. Li dono a la icona amb la W blava. Com que sóc pobre, abans d’escriure he de tancar mil finestretes advertint que no tinc llicència. No sé quin escriptor va dir allò del pànic al full en blanc. Ara, a més, cal sumar-hi vint-i-quatre pors més, perquè tenim la pell tan fina que qualsevol tema aixeca polseguera. Volta per Tarragona un il·lustre a qui li va passar que es va parlar més del seu article que del tema l’article. A veure, el més fàcil seria parlar dels Jocs del Mediterrani. Però, m’agradin o no, seria tirar merda contra la meva ciutat. A Palència o Calatayud, tant se’ls en fot que siguin el Pepus o la tia Angústies els que estiguin darrere dels Jocs, criticaran Tarragona. I, encara que no ho sembli, li tinc afecte. A Barcino 92 van haver de fer baixar als atletes de l’escenari perquè podria haver-hi hagut una desgràcia, i sort que no existien els mòbils, perquè les boniques fotos de les esquerdes de la Vila Olímpica haguessin corregut més que l’AVE. Veuen? Un altre tema delicat. Resumint, que sóc un pilota.
S’imaginen que critiqui a «la Roja»? Suposo que, al cap de cinc minuts, seria un «puto independentista». Si parlo de Dret i la Manada, val més que vagi emigrant. Escriure de l’Aquarius i la tristesa que comporta, també és complicat. Franco fora del Valle de los Caídos? Uf! Les feministes, els masclistes, els catalanistes, els espanyolistes, els racistes, els supremacistes o els del Suprem. Tot crema. Saben de què parlaré: del temps. «Doncs s’ha quedat una tarda bonica. No?»
Què diu? Que sóc un «sinvergüensa» per fer servir un Word sense pagar? Ja hi som.