El bus es va anar omplint tant que vam quedar immobilitzats. La calor es va inventar allà a dins, érem una llauna de sardines fregides. Llavors el xofer va decidir no obrir les portes d’entrada perquè no puges pujar ningú. Al meu costat, una parella escapada del Pere Mata. A la panxa, la dona d’Evo Morales amb un nadó als braços. Dos guiris es preguntaven si allò era Haití i tres adolescents es comunicaven movent les parpelles. De sobte, el germà gran de Moonraker va pujar per la porta de sortida, empenyent com un antiavalots. Un passatger amb ulleretes rodones i cara del Monedero, li va llençar un puny al més pur estil Ruiz Mateos, fent aquell «cigne» que es coneix com un «que te pego leche».
El gegant va respondre amb un lleuger moviment de coll per esquivar-lo. Era un «acte» de violència estàtica.
De sobte, a la dona de la parella «diferent» li va agafar un atac d’alguna cosa. Als plors de la senyora, s’hi van unir les rebequeries del nen de la boliviana, els «sinvergüensa!» de l’intel·lectual i els cops a les portes des del carrer. Algú va cridar al fons: «Volem la república!», però ningú va contestar, prou feina teníem a sobreviure com per a negociar. El de les ulleretes va cridar: «Vostè no sap qui sóc jo!» I es va fer un silenci sepulcral.
Tímidament, tots els empresonats, suats, van començar a cridar: «I qui cony és vostè? Fatxa!»... «República!» ... «Oiga, no me pise al niño». Llavors, el bus va arribar al final. Es van obrir les portes i vam baixar tots. Ningú va mirar a ningú. L’altre dia vaig veure al de les ulleres a TV3 en un debat dient allò de la «la Llei és la Llei».