M’ha contactat un home que semblava el germà de la Glòria Serra, proposant-me, misteriós, que investigui un tema policial profund. Li dic que no penso investigar res. Es cabreja. «Bueno, pues molt bé, pues adiós». Un dia, em vaig trobar amb un dels grans investigadors de La Vanguardia en aquella porta giratòria de fusta del carrer Pelai. El tenien escrivint ecos de societat. Vaig pensar que, si treus un gran tema, ni cobres més, ni et faran director. Només cal veure’m. Arran de l’affaire Ignacio Escolar, m’he recordat d’una historieta i us la vull explicar perquè sé que esteu avorrits i sou una mica morbosos. Estava treballant a Canàries i em van venir a veure dotze homes amb Piedad – la de CC.OO–, i em van preguntar si m’atreviria a publicar un tema profund. Tots ells eren víctimes d’assetjament sexual per part del seu director.
Vaig fer signar una declaració jurada als tretze empleats, vaig fotocopiar els seus DNIs i vaig gravar la conversa. Aquella notícia va rodar molt, crec que la van publicar a El País i Diario 16. Cinc anys després, em van comunicar que aquell director d’hotel m’havia demandat. Tenia les proves guardades com una urna abans del referèndum i les vaig enviar a Canàries per Correos. Al cap d’uns dies, misteriosament, s’havien perdut. Em van condemnar. Vaig presentar una apel·lació davant l’Audiència de Las Palmas. Em van tornar a condemnar. Vaig anar a veure un advocat de Madrid per presentar una cassació al Suprem. Anys després, em van dir que aquell director d’hotel era molt amic de... Us pensàveu que ho diria? Doncs no, no sé què tinc avui, però les querelles em senten malament.