Fa vint-i-cinc anys que rebo la invitació i sempre dic: «Quina mandra!». Però dimecres, per fi, em vaig animar a anar a la festa de les Petxines del Col·legi de Periodistes. No deia això de la mandra per la gent del col·legi, pobres, ja tenen prou desgràcia amb haver de controlar un ramat tan gran. Era per haver de posar-me el vestit daurat de nit, les sabates de taló i passar una quarta part de la teva vida buscant aparcament. Però va valdre la pena. La veritat és que hi vaig anar per saludar l’Andreu Buenafuente, el meu antic jefe i a la gent de Mossos d’Esquadra. Sabia que venia, i intuïa que premiarien, a la Patricia Plaja, aquella noia de premsa de la Policia de la Generalitat a qui tota aquesta màfia d’ara vol putejar per ser efectiva. Vaja, com al pobre Trapero. Però se m’ha girat feina, perquè a casa tinc pòsters de la gent que admiro i ara em tocarà canvi. Tenia a la Laia Delacup, després la fiscal del cas Bershka i ara penjaré una foto d’ella.
Amics, «la vida te da sorpresas», perquè també em van presentar al tinent coronel de la Guàrdia Civil, i quan m’ha dit: «Llegeixo cada dia el teu article», ja se m’ha fotut a la butxaca. Hem parlat d’un amic comú, el Xavier Ricou, i de com m’ha ajudat sempre la Benemèrita Institució. Li he dit que era independentista i ha fet la mateixa cara que si hagués dit «plou». Però el que no m’ha agradat és que ell sembla més jove que jo... i és més vell. Només hauria faltat que portéssim el mateix vestit! Les petxines han estat sensacionals –felicitats Coia– i, a més, m’ha tocat en un sorteig unes entrades per un concert al Camp de Mart. Tranquil·la, Bego, que hi aniré amb casc.