Diari Més

Creat:

Actualitzat:

Avui dia el terme «postveritat» ja ens és familiar i per això no puc menys que explicar que a mi em van ensenyar a relacionar-me sense mentir i que per descomptat, no m’agraden les mentides. De petits apreníem el que estava bé i el que no calia fer i això ens donava seguretat. Hi havia regles de joc i sabíem que s’havien de respectar. També és veritat que en el plànol emocional doncs intentàvem arribar als nostres pares per aconseguir allò que volíem que no era més que jugar tot el dia.

Però a què es refereix el terme postveritat? Tindria a veure amb aquell discurs-relat que ens arriba de vegades també a un nivell emocional i que està fonamentat en unes premisses que són falses. A la meva manera de veure, com ja s’imaginaran, una gran mentida. Si som ortodoxos, «es refereix a les circumstàncies en què els fets objectius són menys influents a l’hora de condicionar a l’opinió pública que les apel·lacions a les emocions i creences personals».

Exemples hi ha ja uns quants, alguns molt sonats. El referèndum del Brexit al Regne Unit, les eleccions dels EUA o més llunyana, la guerra de l’Iraq. I hi ha també agències treballant a demostrar algunes d’aquestes grans mentides perquè el tema és de molta envergadura i sobretot molt injust.

Forensic Architecture és una d’elles, el seu treball consisteix a obtenir proves per esclarir crims de guerra i violacions dels Drets humans. Aquestes veritats incòmodes per a alguns governs que moltes vegades no surten a la llum pública. A Síria, per exemple, no s’ha deixat d’atacar a la població civil amb armes químiques.

Però no cal anar tant a l’extrem, un extrem que d’altra banda és real, ni tan lluny per adonar-nos que la postveritat tenyeix el nostre dia a dia.

Ens hem acostumat, almenys uns quants entre els quals m’explico, a partir d’un cert recel en consumir informació. Sobretot si ve de xarxes socials o lamentablement de governs. Perquè malgrat disposar de tota la informació que vulguem, pràcticament a temps real, crec que en general, la informació ens arriba d’una manera confusa, diguem-ne. Així doncs, és més raonable actuar com deia, amb una mica de recel.

El pitjor és que aquest recel, no deixa de ser més que la conseqüència d’una gran indefensió del ciutadà, sobretot quan es tracta d’informació de calat i ve de governs. I això que dic, em refereixo a la indefensió, és molt greu. Els ciutadans també prenem decisions que afecten les nostres vides i als nostres, i de vegades resulta poc menys que impossible prendre una decisió amb coneixement, sobretot si parlem de postveritat.

Una mica és allò de, si l’encerto, l’endevino, disculpin la meva frivolitat.

A la meva manera de veure, un vaixell que es governa amb missatges falsos, fàcilment pot ser un vaixell a la deriva o al sotsobre.

A final de comptes, la postveritat ens genera frustració. Abans o després els temes es depuren, o bé hi ha informacions que es contradiuen i en alguns casos tot acaba sortint a la llum pública, diguem que tampoc som ximples. Personalment, crec que cal ser acurat en consumir informació. Així que òbviament és millor informar-se amb la premsa que amb el mur de Facebook. A la premsa s’observen criteris professionals i tracten d’explicar-nos la veritat, encara que hi hagi un cert biaix com el té cada individu. Perquè explicar una història no és una tasca fàcil, construir un relat comença a semblar-me que sí.

tracking