'Apartheid? Kosovo? Catalunya!

«A Catalunya practiquen l’apartheid». Qui afirma una insensatesa tan delirant? La dirigent del PP Soraya Sáenz de Santamaría qui, a continuació, emfatitza que «no pot haver-hi cap apaivagament amb aquesta gent» (en referència a la trobada i l’actitud dialogant i respectuosa demostrada pel president Pedro Sánchez amb el president de la Generalitat).

Quan un llegeix aquestes coses no pot evitar sentir una certa inquietud, si tenim present que procedeixen d’una persona que pot ser la nova presidenta del PP pels propers anys... Apartheid a Catalunya? Sap la senyora Sáenz de Santamaría què va ser el règim de l’Apartheid a la Sudàfrica racista del afrikaners blancs? Sap que la població negra no tenia drets? Que era sistemàticament reprimida? Que no tenia accés a l’educació universitària? Que vivia en guetos insalubres a les conurbacions de les ciutats reservades als blancs?

On veu aquestes coses a Catalunya? Si, ja sé que em diran que és una referència metafòrica i que no es pot interpretar al peu de la lletra, però és que ni com a metàfora és acceptable! Del tot desafortunada, en primer terme perquè representa una banalització impresentable d’un règim racista, i en segon lloc perquè suposa l’enèsim exemple penós d’insensatesa verbal per part d’aquells que, justament, com la senyora Sáenz de Santamaría tenien responsabilitats de Govern durant el deteriorament de la crisi i es van dedicar a atiar un enfrontament institucional que ens ha explotat a tots a la cara.

I si he estat clar a l’hora de condemnar la baixesa argumental demostrada per la dirigent del PP, també censuro certes comparacions i analogies que els ideòlegs independentistes fan alegrement i que són una burla a la realitat de la societat catalana. «Cada cop és més evident que els catalans som tractats per Espanya com els jueus per l’Alemanya nazi.» Aquesta burrada –aquest insult a les víctimes de l’Holocaust– corria com l’escuma per les xarxes i grups de distribució independentistes enmig de comentaris elogiosos.

Sent tot això lamentable (perquè demostra l’existència d’un determinat estat d’ànim on es poden reproduir afirmacions tan repugnants) almenys és obra de determinats perfils covards que s’amaguen darrere d’identitats falses. El que és molt més preocupant és el que pensava qui avui és president de la Generalitat, Quim Torra. Doncs bé, fa dos anys el senyor Torra (quan no devia ni somiar en arribar a ser president i, per tant, escrivia el que realment pensava) va publicar un llibre titulat «els últims 100 metres» on venia a afirmar que estem vivint la recta final per assolir la independència. Fins aquí, res a dir, des de la discrepància però també des del respecte; però provoca, no ja inquietud sinó autèntic temor, veure quin és el model a seguir per Catalunya i que proposa qui avui és president. Doncs bé, segons Quim Torra, Catalunya ha de ser com... Kosovo (i forçar així una intervenció internacional).

Prefereixo pensar que el senyor Torra és un home poc documentat i que no sap què va passar a Kosovo a finals dels anys 90 perquè en cas contrari realment ens posaria a tots la pell de gallina. Kosovo? On va haver-hi una guerra civil? On va haver-hi neteja ètnica? On va haver-hi expulsions de famílies que continuen en camps de refugiats? On va haver-hi bombardejos aeris? El país més pobre d’Europa?

Un mínim de racionalitat i de sentit comú! El que va passar a Kosovo és el que ningú pot pretendre que passi a Catalunya. I que no em diguin també que és una metàfora i un exercici literari. No! Prou ja de tantes metàfores bèl·liques o excloents, prou d’insults, prou de desqualificacions, prou de fronts que enfronten els catalans.

Els socialistes no creiem que hi hagi cap apartheid a la societat catalana ni que Catalunya hagi de seguir l’exemple de Kosovo per a res. Volem, com sempre hem defensat, un país de tots i totes, una societat tolerant i respectuosa on cap català li digui a un altre “tu no ets català” simplement perquè no pensa com ell.

No volem una política de fronts (camí segur de la derrota de tots), ni una Catalunya ni una Espanya sectàries i exclusives. El PSC vol esdevenir el pont que garanteixi l’acord entre diferents. És un camí difícil (sempre és més senzill atrinxerar-se en un dogma i insultar als considerats «altres»), és un camí ple d’obstacles. És un camí llarg. Però és el camí. L’únic camí.

Per això celebrem i felicitem al president Pedro Sánchez per la seva aposta valenta i decidida per obrir el camí del diàleg que ens ha de conduir a un acord necessari, en primer terme, per recosir ferides i garantir la reconciliació entre catalans, que ha de ser el nostre primer objectiu.

Catalunya és plural i diversa, però si alguna cosa generaria un gran consens, i n’estic convençut, és que ningú definiria la societat catalana com un apartheid ni considera que s’hagi de seguir l’exemple de Kosovo absolutament per a res.