Abans de tot aneu al Youtube i busqueu Elena Francis, quan sentiu la sintonia, comenceu a llegir.
Estimada Elena Francis: Fa uns dies que la meva parella em diu que estic estrany, dubitatiu. Ploro contínuament i no sé què em passa. La meva santa esposa m’ha fet treure de la paret els pòsters de Joan Tardà i de Carles Puigdemont, perquè diu que passo molt de temps mirant-los cada nit abans d’anar a dormir. Ara, a la paret només hi tinc la Laia Delacup. Amb ella no tinc dubtes, tot i que, a la meva dona, no li fa gaire gràcia perquè no sap si la miro amb admiració per la política o per temes més terrenals.
A casa estimem Cornellà, perquè vivíem a prop del bar dels Estopa i perquè és l’únic alcalde que encara vesteix amb americana de pana. Tardà era professor de literatura en un institut prop de casa. Però resulta que la meva dona és de Girona. I té amics d’Amer i, clar, també em tira. I ja, per enredar la troca, el sindicalista Estrada m’ha caigut sempre bé i, clar, la filla... «De tal palo...». També veig amb bons ulls el Xavi Domènech, perquè és «rojo», i m’agrada com balla el Miquel Iceta, perquè em fa posar «rojo».
«Miri, serè sincer: vostè té un trastorn greu. Li diem, síndrome de l’abandonament polític. Crec que el tractament serà llarg. Vindrà cada dijous i el preu de cada sessió serà de 60 euros. Es tracta que exterioritzi les seves pors i que verbalitzi la seva infància. Ho deixem aquí. Ja es pot aixecar del divan. Ah, abans de marxar: li he dit ja cinc vegades que em dic Manuel Rebollo i sóc psicòleg, així que deixi d’una puta vegada de dir-me Elena Francis».