A la vida d’un mitjà hi ha moments de glòria, com donar una gran exclusiva, rebre un premi o canviar de seu. Però, sovint, ningú recorda els actors secundaris d’aquest aparador: els dissenyadors, maquetistes, abans linotipistes o teclistes, o «els de la rotativa». Sense ells, tot aquest aparador de fama no existiria. Nando Martorell era un d’aquests actors darrere el teló que sabia moure perfectament la màquina que porta les notes del periodista fins al quiosc. Avui és ell el protagonista d’una trista notícia: el Nando ha mort.
M’han vingut a la ment aquelles nits de redactor de tancament, quan senties trenta bona nits i et quedaves sol amb ell. Només interrompien l’escena els que venien a posar una esquela o a portar la Lotería Nacional. Tots dos sols... i la seva pipa. Podia explicar-te el viatge que va fer a Holanda amb el seu Ford Orion, l’últim aplec de sardanes o com defensava el Barça amb uns amics de Moratalaz. Ho feia mentre el seu dit anava, precís i automàtic, al F12 del teclat i al Photoshop s’obria una foto.
Fa un mes em vaig comprar una pipa. Després de cremar-me la llengua, ensumar tot el carbó del món i intentar trobar un tabac que m’agradi entre set mil, vaig pensar a preguntar-li al Fernando. Ja no hi sóc a temps. En quinze anys fora de Tarragona només tres persones em van trucar interessant-se per com estava. Un va ser ell. Això em va fer veure que em tenia afecte. Al Canarias7, el sotsdirector em va dir que estaven bocabadats de com feia «el cierre». Havia tingut el millor mestre. Des d’avui, aquest article tindrà una altra foto. Va per tu, Nando.