No sé si s’hi han fixat, però la política sembla un concurs de bellesa. Els candidats bonics per fora van copant els podis i els menys agraciats es van quedant enrere. És un fenomen curiós, que va avançant sibil·linament, en silenci... Però, com diria Tardà: «Algú ho havia de dir». On està Monedero? Girauta és el president d’alguna cosa? Bescansa descansa? Mariano ha marxat a registrar propietats i Soraya no ha donat la talla. L’emèrit ha deixat el tron en mans d’uns ulls blaus casat amb una talla 36. Al president del Gobierno només li falta dir «yo no voy maquillado» i Albertito-Kent i Arrimadas-Barbie opten a Mister Congreso i Miss Parlament.
Recordo com Adolfo Suárez ja aixecava passions en una època en què ho tenia fàcil, perquè els competidors eren personatges de grans ulleres de pasta com Herrero de Miñón o un Fraga amb un Meyba tres talles gran. No hi havia color, millor dit, no hi havia colors, perquè tot era en negre. Ara, arriba Casado, un altre Kent. No m’estranyaria que aviat tanquin la biblioteca del Congrés i canviïn els lleons per dues figures gregues del Discóbolo o que a l’hemicicle es gravi el programa de Mujeres y Hombres y viceversa.
Estem en un moment que, si t’atura la veïna quan vas passejant amb el carret del nadó, et dirà: «Mare! Quin nen tan guapo. Té pinta que serà president d’un partit». I, a poc a poc, aniran tancant les facultats de Ciències Polítiques per convertir-se en clíniques de cirurgia plàstica. «Posi’m un cul de vicepresident i un nas de ministre de Foment». Els que s’han posat a «règim» a Catalunya per estar més prims ja és un altre tema.