L'OSCE pa i les clavegueres de l'Estat

Dia 10 de juliol de 2018, a la seu del Bundestag de Berlín, estem tenint les reunions dels tres Comitès de l’OSCE parlamentària, perquè ens hem reunit en l’assemblea anual. Jo formo part del primer Comitè, el de Política i Seguretat. Estem discutint diferents propostes de resolucions.

Toca el torn de debat de la proposta de resolució de la representant del partit flamenc N-VA, Rita Bellens, sobre garantir que l’operativitat d’aquesta assemblea sigui efectiva. Resolució important per a nosaltres.

En el punt 15 d’aquesta proposta de resolució s’esmenta la preocupació pel constant menyspreu als drets polítics dels representants electes catalans i l’empresonament d’alguns d’ells (Worried about the continuing disdain for the rights of elected Catalan representatives following the referendum on Catalan independence of October 1st 2017 and the incarceration of some of those representatives). El senador espanyol Ignacio Cosidó, ex director general de la Policia Nacional durant el mandat del Ministre Jorge Fernández Díaz i, per tant, al comandament de les operacions que es varen destapar amb el nom Clavegueres d’Interior, va presentar esmena demanant que s’esborrés aquest punt 15. Cosidó forma part de la delegació espanyola a l’OSCE parlamentària, com en formo jo i altres membres del PP, PSOE i Podemos, tots diputats i senadors.

Es procedeix a la defensa a favor i en contra de l’esmena. A favor parla Cosidó. Res de nou. En un minut parla d’aplicar l’Estat de Dret i de respectar la independència judicial i que no és el lloc per posar en qüestió els judicis ni la independència judicial. Demana que els parlamentaris tinguin confiança amb la democràcia espanyola! Tot plegat, molt cínic, ja que quan es tracta de Rússia, Turquia, Ucraïna o altres, llavors no li sento alçar la veu. Ans el contrari.

En el torn en contra parlo jo. També en un minut. Els explico als meus col·legues que esborrar una referència a Catalunya no canvia ni esborra la realitat de què Espanya té presoners polítics, acusats de rebel·lió i sedició per organitzar un referèndum, per als del sí i per als del no, perquè abans que res, els catalans som demòcrates.

Els recordo que l’Acta Final de Helsinki, que dóna origen a l’OSCE reconeix el dret a l’autodeterminació dels pobles. De fet, en aquesta mateixa assemblea de Berlín es torna a aprovar una Resolució on en el primer paràgraf se’n fa referència.

Esborrar la referència a Catalunya, perquè ho demana el partit polític més corrupte d’Europa, amb més de 800 casos de corrupció, els hauria de fer reflexionar, els dic, sobre què pretén el PP, i sobre en quin costat volen estar en votar l’esmena, al costat de la corrupció o al costat de la democràcia. En els pocs segons que em resten, els etzibo un últim detall: la persona que promou aquesta esmena, Cosidó, va ordenar una estructura policial, destinada a obstaculitzar la investigació dels escàndols de corrupció que afectaven el PP i la investigació i persecució d’adversaris polítics. Arran d’aquests fets, el ministre va haver de dimitir. Els assenyalo que aquestes dades (dades, que no opinions!), les poden trobar a les conclusions del dictamen del Congrés de Diputats sobre brigades polítiques, publicades el passat 21 de setembre de l’any passat.

En Cosidó demana la paraula per al·lusions. No és costum tornar a donar la paraula, però, com que és ell, membre del PP i per tant del PPE, doncs pel boc gros, el president (també membre del Partit Popular Europeu, PPE) li’n dóna.

Cosidó es queixa que és un atac personal. Ja no recorda la seva última intervenció el febrer passat a Viena. Es veu que acusar-me de mentir, per denunciar l’empresonament i judicialització de drets polítics (uns fets com una casa de pagès!), no és un atac personal. Però exposar unes dades certes, sí que ho és. Cinisme en estat pur.

Cosidó, per a la vostra informació, és una persona molt i molt propera al nou i flamant president del PP, Pablo Casado.

Passem al torn de la persona que promou la Proposta de Resolució, la senyora Rita Bellens, del partit N-VA. Es posiciona en contra de l’esmena de Cosidó i demana mantenir la referència als polítics catalans. Recorda que el dret d’autodeterminació és un dret reconegut al dret internacional.

Passem a la votació: vots a favor de l’esmena de Cosidó... La mesa compta. Vots en contra... La mesa compta. Abstencions... La mesa compta. A simple vista es veu que hi ha més vots en contra de l’esmena de Cosidó i, per tant, mantenir el paràgraf 15 (el vídeo, malgrat que el que es veu em dóna la raó, no permet veure un racó de l’assemblea, i per tant, no puc impugnar el recompte). Però ai!, amb velocitat supersònica, fan un recompte de 17 a favor, 17 en contra i 10 abstencions. Vaja, un afortunat empat que permet posar als díscols en cintura. L’encarregat del PPE, de peu dret, comença a mirar certs diputats per tal que no s’equivoquin amb la votació.

Procedim a la segona votació. Alguns diputats canvien la votació, el president riu satisfet amb el resultat del segon recompte. Recordem que el president del Comitè és del PPE, i tres partits europeus Popular, Socialista i Liberal es reuneixen cada matí abans de les reunions de l’OSCE per coordinar posicionaments en les votacions. Jo, com a representant d’ERC, sóc l’única catalana en aquesta organització internacional. La més gran després de les Nacions Unides, amb representants de 57 estats. No tenim cap grup polític al qual ens puguem afegir (ni PPE, ni Socialista, ni Liberal són els nostres).

Per tant, i malgrat no tenir un grup polític que em doni suport, el resultat és el següent: 20 a favor, 18 en contra, 12 abstencions. L’esmena de Cosidó tira endavant i esborren el paràgraf que fa referència als presos i exiliats polítics catalans. Han suat.

Cosidó i el PP creuen que guanyen una batalla. De fet, està tan i tan content que em dóna un fort cop a l’espatlla, amb regust de victòria. Però, en realitat, aquesta gent del PP fan a les institucions internacionals el mateix que a les espanyoles: pressionar i forçar les costures de la llibertat individual i recórrer al constrenyiment.

Però s’estan quedant sols. Els seus col·legues els estan abandonant. Lentament, però inexorablement.