Odi

Si existís aquella màquina fantàstica capaç de comptar totes les interaccions verbals donades en un lloc i un moment, estic segur que ens confirmaria que aquest terme ha augmentat la presència pública en un vesasaberquants per cent els últims cinc o sis anys. Una de les pèssimes herències que ens deixa aquest monstre del PP és la multiplicació del vocabulari per una banda bèl·lic i per l’altra de menyspreu. I dic herència només pel fet que han deixat (momentàniament) de manar, però amb el nou capo que han triat la tendència no pot sinó anar a l’alça.

Odi, ja ho vam dir al seu dia, és un terme pres directament del llatí (odium), amb quatre derivats molt evidents (odiar, odiós, odiosament i odiositat) i quatre més que no tant (oi, nàusea, i per tant oiat, oiós i oiosament, molt emprats a les Balears). Però en té un altre de més curiós. Es tracta de desori, un terme documentat ja l’any 1500. Era una alteració de l’antic desodi, discòrdia, que s’havia format anteposant el prefix des- a odi. El significat era el contrari de l’esperable perquè aquest prefix de vegades s’usava amb valor privatiu, pel fet que l’analfabetisme del poble no hi sabia veure el valor negatiu. Amb l’ús, la D es va canviar en R per influx de mots acabats en -ori, i potser també per influència semàntica de desordre.

I si us hi he fet fixar és perquè, ara que encara no ha passat, tenim una bona ocasió de reflexionar un poc sobre el fet lingüístic. És inevitable que, amb la multiplicació de l’ús (cosa que, insisteixo, mentre a Espanya el poder judicial continuï en mans dels hereus del franquisme, no afluixarà), el mot generi algun derivat nou. Tard o d’hora, per reiteració, per equivocació o per necessitat, algú escriurà (o dirà) un mot inexistent format a partir d’odi (un senzill odiador, per exemple), i ja tindrem innovació. Com a exercici, podeu rumiar com designaríeu, per exemple, la «persona que acusa els altres arbitràriament d’odiar-lo» o «qui s’aprofita de la seva posició de poder per difondre odi al rival o enemic» (i aquí fóra oportú recordar que el delicte d’odi es va incloure a les legislacions europees justament per protegir col·lectius minoritaris, no pas els qui detenten el poder, i encara menys la policia). Jo em mullo el primer, va: la meva aposta és que obtindrà protagonisme el substantiu odiositat.

Si necessiteu inspiració, estic segur que pensar en el ministre Ábalos i les seves incendiàries declaracions permanents (l’altre dia va tractar el president Puigdemont de «caudillo») us ajudarà molt. Amb ministres així, qui necessita el PP?