Avui he baixat la brossa de casa. Com si fos un espia, he mirat a banda i banda per comprovar que ningú em veia llençar-la fora d’hora. Es veu que els contenidors també tenen drets i, tot i que estan allà tot el dia, només els pots fer servir en horari laboral.
Deu ser cosa de l’Estrada. He ficat el plàstic al groc, el rebuig al gris, el vidre al verd, el cartó al blau... Semblava que tornés de fer la verema a França amb tanta bossa. I, quan ha arribat el torn de l’orgànica, m’he omplert la mà d’oli en intentar fer-la cabre en una bústia de Correus. De tant empènyer he acabat amb pudor d’oliva farcida. Ja, una vegada amanit, només faltava que algú m’hagués posat al forn amb una llimona al cul.
A veure, amics. A qui li molesta que llencem la brossa? Si és un benefici per tots, perquè hem de patir tant? Ah, perquè els contenidors són pneumàtics.
El que és estrany és que no bufem nosaltres mateixos per carregar-los d’aire. El reciclatge és fantàstic i ja ho deia el Capità Enciam «Els petits canvis són poderosos!». Sí, sí, però qui aporta la compra de la matèria primera sóc jo i qui selecciona i la separa sóc jo. Si amb els meus residus es fan anoracs, motxilles, canonades, para-xocs, bol·lards o condons, també vull que els de l’altre costat em donin «matèria» per la meva butxaca. O sigui, llenço mil llaunes de Coca-cola al contenidor groc. Una empresa, que no ha patit gaire per trobar-les, fabrica una bicicleta amb els envasos. Després vas tu i compres pel teu fill la bici que s’ha fet amb les teves llaunes. Quins cracks! Ja m’ho deia el pare: «Si no estudies, acabaràs recollint brossa».