La temprança ens fa lliures

Abans de res, bones festes de Sant Magí. Pot sorprendre que precisament en dies així parli de la temprança, l’última de les quatre virtuts cardinals. Així ho ha volgut el calendari dels meus escrits, després de tractar de les altres virtuts. Però crec que és una coincidència feliç, perquè a la vida no s’ha d’abusar de res. Si cada dia fos festa, no hi hauria festes. Si cada setmana celebréssim la Festa Major, perdrien sentit les de Santa Tecla i Sant Magí.

La temprança no és una actitud mortificada de renúncia a les alegries de la vida, ni un càstig que ens infligim, com si passar-ho bé fos poc cristià. No és una humiliació del nostre cos o una actitud masoquista. Qui l’entengués així no hauria entès res. És, en canvi, una elecció a favor de la nostra condició de persones lliures. Algú dominat pel menjar, la beguda, la droga, la sensualitat, l’afany de consumir… no és veritablement lliure perquè està lligat a uns vicis que no li permeten ser amo de si mateix.

La persona temperada, sòbria, és aquella que concedeix primacia a l’esperit per damunt dels sentits, i domina les seves passions en comptes de deixar-se dominar per elles.

En l’actualitat aquesta temprança és especialment necessària per afrontar les possibilitats que ens ofereixen les noves tecnologies, sobretot en el camp de batalla de la curiositat. Imaginem algú que prostrat a la butaca es passa hores veient al televisió i fent zàping. Com que podem accedir a més d’un centenar de canals, les possibilitats són enormes, i és probable que podent veure-ho tot no vegem res, en un afany desmesurat de cerca. Això és falta de temprança.

Passem a l’ordinador. La navegació per Internet permet consultar centenars de notícies, comentaris, acudits i fotografies, en innombrables webs i xarxes socials. Pot ser una eina eficaç d’informació i opinió, però també una pèrdua de temps, una dissipació de la nostra intel·ligència enmig d’una selva en la qual ens fiquem com les abelles que van de flor en flor.

El mòbil és un altre instrument amb el qual podem donar glòria a Déu, ja que facilita la comunicació entre les persones i això és magnífic. Això no obstant, un ús desmesurat ens esclavitza. Hi ha persones que el consulten centenars de vegades al dia, que no eviten interrompre una conversa per mirar-lo, que el tenen a la taula del menjador al costat de la forquilla i el ganivet com si fos un més de la família.

M’he detingut en aquest aspecte de la temprança per ser més actual. Cal saber renunciar a una curiositat excessiva. Ho agrairan el nostre esperit… i la nostra vista.