Ens estem tornant uns «pijospobres» de cal Déu. Jo crec que la societat avança gràcies al fet que el carrer fa baixada i Santa Rita, la patrona dels impossibles, deu tenir un contracte per hores.
Avui dia, truques per qualsevol tràmit i el responsable de torn et diu que li enviïs un mail. Si has decidit no trucar i envies el correu directament, ja pots agafar les agulles de fer mitja. Si dius «a prendre pel sac» i actues sense preguntar, llavors et censuren perquè no ho has consultat.
Abans, la gent volia ser guapa o rica. Avui dia, el que vol tothom és sentir-se important. Sempre està reunit, no té temps i té una secretària que diu que «ja li transmetrà». Serà una transmissió via satèl·lit, perquè el missatge es perd per l’espai. La gent important també s’envolta de moltes sigles i departaments diferents. Els seus càrrecs també són lletrotes majúscules. Així que Paco, el del magatzem, s’ha convertit en un CTTO depenent del Logistics Product Manager, que condueix un carretó. Això sí, les nòmines continuen posant allò de «según convenio». Mai contactes directament amb el departament adequat i els telèfons de resposta automàtica et pregunten si saps l’extensió. «Sí, tres hectàrees», vaig contestar l’altre dia enfadat.
Un altre element important: l’agenda per «reservar sala» quan estàs en un edifici ben modern d’alumini i vidre. Això també ho gestiona la Mari Luz amb mails del Google Calendar convidant, confirmant... i anul·lant. És un ritual modern que ens portarà algun dia a tornar al camp a conrear patates, tenir penellons i posar el mòbil sota la pota de la taula perquè «va coixa».