Ahir a la nit em vaig empassar els vint-i-pocs folis de la demanda dels Puigdemont boys contra el magistrat Llarena. Ja sé que a vosaltres us agrada més llegir els meus llibres, però jo sóc un erudit, ja ho sabeu.
Les coses com siguin, aquest home fa cara de bona persona, tot i que m’estimaria més no tenir-lo com a soci si obro un bar. Per això, quan el veig per la tele, amb aquella pinta de no haver trencat mai un plat, intento esbrinar què li passa per la ment quan estira i arronsa euroordres, com un pescador novell intentant que caigui alguna cosa al sarró.
Què li fa veure violència si jo no la veig? He demanat un desig a la làmpada de la meva oficina perquè el temps reculi i torni a una classe de Penal del Gonzalo Quintero (professor de Dret de la URV i redactor del Codi Penal) per poder-li preguntar per què veu Don Pablo coses que jo no veig. O potser seria millor consultar la Bruja Lola, que diu que se li apareixen els esperits.
No vull ser pilota, però pocs jutges conec que siguin males persones. Tinc amics entre ells, incloent-hi alguns que comparteixen lleva amb Napoleó.
Un dia vaig anar a una xerrada a Tarragona d’un amic de Llarena, que se li sembla molt. «You know». Va fer una classe magistral sobre les assignatures pendents de la Justícia. Però, com per art d’encantament, aquelles paraules amables sobre l’in dubio pro reo han desaparegut. Em sorprèn que, quan fins i tot un nen de trenta anys és capaç de veure el llautó, ningú li digui: «Pablo, tío, ¿estàs seguro?» Bé, amics, si per aquest article m’envien a la garjola al Catllar, voleu que li doni records a la Presidenta?