Fa trenta anys que vaig anar als Estats Units per primera vegada. Quan vaig tornar, tothom em preguntava al·lucinat com era Amèrica. Si Nova York era tan nova, si la Casa Blanca era tan blanca o si San Francisco era de Pàdua. Ara, et pita el WhatsApp i és una foto del teu cunyat, l’aturat, fent «morritos» a la presa Hoover de Las Vegas.
Abans anaves a Iberia, compraves un bitllet i volaves. Si tens ja una edat, fins i tot et pesaven. Ara, has de mirar quina companyia et surt més barata: Tui, Ryanair, Easyjet, Norwegian...
L’any 1987 anaves a una agència i et deien els tres hotels que hi havia per un pelat que cobrava 42.000 pessetes de sou. Així que triaves el més brut o el més econòmic, era fàcil.
Ara, entres a Booking, Trivago, Tripadvisor... i passes quatre dies mirant fotos, preus i, si és un barri on et mataran tornant del bus. De debó, a una guia vaig llegir «En este hotel no le violarán»... i ja em vaig quedar més tranquil.
Llavors comences a semblar aquell friki de la tele que fa sumes molt ràpidament mentre crida davant d’una pissarra. Perquè, si agafo el vol barat, però em deixa a 200 quilòmetres d’on vull anar, li he de sumar el tren fins a l’hotel i, des d’allà, he d’agafar el metro, que és de la zona 4 i té recàrrec en hora punta, però a canvi l’hotel és barat. Així que m’estalvio tres euros d’aquí, però li he de sumar deu d’allà i he de recordar-me de no posar res que pesi a la maleta pel recàrrec... En fi, que després de vuit dies mirant webs de viatges m’he estalviat 100 euros. Si el temps és or, jo amb aquest viatge he perdut un collaret heretat de la meva àvia.