Quim Torra i Martin Luther King

«Tenim un mandat democràtic per portar Catalunya a la independència.» Són paraules literals del president Torra en la conferència d’aquest dimarts al vespre, repetides i reiterades cada dia en centenars de declaracions dels líders independentistes. Hi ha «mandat democràtic» del poble que s’ha d’executar. O sí o sí. I punt.

Sí, segur? Anem a veure-ho amb un mínim de rigor. A les darreres eleccions, les del 21-D, 5.554.455 de catalans i catalanes estàvem convocats a les urnes. D’aquest cens 2.079.340 van votar als partits independentistes (totalment legítim i respectable), 2.227.707 van votar a partits no independentistes (també igualment legítim i respectable) i 1.161.564 no van anar a votar.

Per tant, els catalans que legítimament voten als partits que defensen la independència representen al 47% dels votants, equivalent al 38% del cens (nombre total de catalans i catalanes amb dret a vot). Tenint present a més que a la resta d’eleccions (legislatives, municipals i europees) aquest percentatge encara és més baix. Aquesta és la realitat objectiva.

On és, doncs, aquest «mandat democràtic» que se’ns presenta com a indiscutible? Hi ha algú que, amb un mínim respecte per la democràcia, pugui afirmar sense sentir vergonya, que el fet que el 38% del cens opti per partits independentistes suposa un «mandat democràtic» inequívoc que s’ha d’executar o sí o també? No. A no ser, és clar, que convertim Catalunya en un país de només dos milions d’habitants (enlloc d’un país de 7,5 milions amb un cens electoral de 5,5 milions).

El dia que els líders independentistes entenguin quelcom tan elemental haurem començat a sortir del pou on som ara. Catalunya és un país de set milions i mig, no de dos milions d’habitants. Sacsejar, encara ara i vist el desastre!, la via unilateral i il·legal per assolir la secessió és una insensatesa. Tan sols sortirem d’aquesta des del diàleg, la negociació i un pacte polític que uneixi una majoria molt àmplia de catalans. Una majoria qualificada de dues terceres parts del Parlament. Com sempre, sempre!, hem defensat els socialistes, el 2012, el 2015, el 2017, ara i demà.

La conferència de Quim Torra no aporta res (més enllà de l’èpica i de les metàfores literàries ni concreta cap programa de Govern, ni accions concretes, ni res). Hi ha però una sorprenent i inèdita crida a impulsar una «marxa pels drets polítics i per la llibertat d’expressió» com, se’ns diu literalment, la que la Martin Luther King va impulsar contra la segregació racial als Estats del sud dels Estats Units els anys 60. Martin Luther King... formidable.

Potser el senyor Torra no té un coneixement de la història massa exhaustiu però cal recordar, amable lector, que quan Martin King va emprendre, efectivament, una marxa pels drets cívics als Estats Units la població d’origen africà, en determinats Estats del sud, no tenien dret a vot, ni a anar a la universitat o a cursar estudis superiors, ni a seure en un parc públic, ni a fer-ho en determinats seients dels autobusos públics. Vivien, doncs, en una situació de segregació.

Per contra, el senyor Torra és president de la Generalitat gràcies al nostre ordenament democràtic, a la Constitució i a l’Estatut, i a què tots els ciutadans de Catalunya tenim dret a votar i elegir els nostres representants als òrgans legislatius. És el responsable d’un Govern que compta amb un pressupost superior als 40.000 milions d’euros i amb un nivell de competències que ja li agradaria a Escòcia, Flandes o Còrsega per posar només alguns exemples.

Comparar els catalans de 2018 amb els negres d’Alabama dels anys 60 és un insult a la intel·ligència, com sabem tots. Però ja posats a parlar i reivindicar la figura de Martin Luther King seria interessant recordar que King sempre va tenir present que es dirigia a tots els ciutadans americans, a tots, no només als seus partidaris. Mai va dir que aquells que no compartien el seu ideari polític no eren demòcrates i sempre va defensar que calia canviar les lleis injustes però sense falses dreceres, ni inventant-se «plans secrets» que només existeixen a les fantasies d’alguns. Mai va cometre l’error de saltar-se la llei, mai!, i sempre va mantenir oberta la porta del diàleg amb tothom, els seus màxims adversaris inclosos.

I quan considerem aquestes característiques: respecte, diàleg i evitar aventures insensates, no és la imatge de Quim Torra la que se’ns apareix (més aviat el contrari). Qui defensa i ha defensat sempre la via de la negociació, la convivència i el respecte al nostre ordenament democràtic es diu Miquel Iceta i Llorens.