Fer mel de tota flor

Deixo per gent més entesa que no pas jo, les anàlisis, critiques, valoracions... del que han estat aquests Jocs del Mediterrani a la nostra ciutat. M’agradaria que no es caigués en la temptació d’erigir-nos en inquisidors implacables, per tal de no afavorir ambients de desprestigi sempre amb més voluntat de destruir que no pas de construir deixant transcórrer el colorant negrós de mal humor i la queixa constant.

En primer lloc, voldria remarcar que aquests Jocs, com els Olímpics, són les ciutats les organitzadores, no pas les nacions o governs.

Aquests Jocs de Tarragona han estat segrestats per l’Estat espanyol i és ell el qui ha anul·lat el protagonisme que li corresponia a la ciutat de Tarragona i de retruc a la Generalitat de Catalunya, que per enèsima vegada és menyspreada.

S’ha visualitzat de forma fefaent la bajanada de dir que l’esport no s’ha de barrejar amb la política. L’esport és política i es necessiten un d’altre per poder com l’aire per respirar.

En segon lloc: crec que han servit per visualitzar el menyspreu de l’estat i del seu govern, cap a les institucions inferiors, en aquest cas el nostre Ajuntament.

Si em permeteu, voldria aparcar fins allà on fos possible, la problemàtica situació política actual immersa entre el desenvolupament que necessita Catalunya i la involució de l’Estat espanyol.

Els estats, les nacions, els governs que malden per mostrar-se moderns, porten a les entranyes la seva aversió a tot allò que no poden controlar. Avorreixen i deprecien el principi de subsidiarietat, principi bàsic i elemental de tota democràcia.

Els ajuntaments són la ventafocs de la política i el municipalisme és absent en els estats majors dels partits.

Són a tocar les eleccions municipals. Veurem una proposta per reafirmar la sobirania democràtica municipal, peça clau en l’engranatge d’una societat democràtica? O farem unes eleccions municipals per apuntalar estratègies i polítiques que poc tenen a veure i poc beneficien al poder Municipal.

No s’hi val que sigui l’Estat qui fa les lleis: immigració, habitatge, benestar, etc. i siguin els ajuntaments qui hagin de donar respostes immediates i urgents als ciutadans, car els ajuntaments tenen poques competències però tenen totes les incumbències. Han convertit els Ajuntaments amb subordinats subsidiats dels poders nacionals i estatals.

Tarragona és l’organitzadora d’aquests XVIII Jocs del Mediterrani i, a ella i només a ella li correspon tot el protagonisme, tot els altres i sobren. Els ens superiors han d’ajudar als inferiors, sense suplementar-los. Tot el que pugui fer el de baix no ho ha de fer el de dalt.

Tarragona en aquest cas ha estat tractada com a súbdita de l’Estat espanyol, no com una ciutat de ple dret del regne de les Espanyes.

Europa, Espanya, Catalunya, seran o no seran les realitats que tots somiem i només esdevindran autèntiques democràcies en la mesura que siguin capaces d’organitzar-se, d’estructurar i de respectar-se a partir del principi de subsidiarietat i a falta d’aquest principi només seran organitzacions, institucions burocratitzades, absents de democràcia, sense l’alè d’una ciutadania democràticament motivada i responsable, condemnada a ser manejada i manipulada pels obscurs mecanismes de poder de torn.

Encara és aviat per veure el profit que se’n pot treure d’aquests Jocs, encara ens falta passar alguns comptes, però les infraestructures que poden ajudar a integrar o cohesionar la perifèria amb el centre, ja hi són, és una assignatura pendent a la nostra ciutat des de fa més de 50 anys.

La mobilització de quasi 3.000 voluntaris que no podem oblidar, i és aquesta realitat la que ens esperona a tots els tarragonins/es i sobre tot ens ha d’impel·lir a ser capaços de fer una autocrítica del nostre compromís vers la nostra ciutat.

Malgrat tot, no ens deixem portar, pel que ja sabíem pel que pensàvem pel que ja era de veure.

Som convidats a fer mel de tota flor, urgits a forjar nous àmbits positius, creant xarxes de sana comunicació, interpel·lar-nos per encarar nous esdeveniments que sens dubte vindran.