Majories

Molt es parla en l’àmbit polític de qui té les majories i, per tant, qui té la legitimitat per portar a terme determinades polítiques, el tema, en si mateix, és ple de contradiccions, semblants a les que es donen quan es «compten» els assistents a les manifestacions, depenent de qui fai els «números» al respecte.

És cert que l’única dada objectiva és la que surt de l’escrutini electoral, que és qui dona o treu majories, però, malauradament, des de totes les opcions partidistes, sempre s’invoca a arguments complexos per exigir una autoritat moral en funció d’uns suports que, en tot cas, només són clars en el moment de l’exercici del vot.

En l’enfrontament evident que es dóna a la societat, massa vegades sentim el discurs que el bo seria el consens i l’acord, posant-se com a exemple la tasca governamental del President Suárez al seu moment, si bé, malauradament, poc es recorda la fórmula emprada per «expulsar» del govern al primer President de la nostra democràcia; és cert que el govern de l’UCD va permetre tirar endavant molts temes avui posats en dubte, però, en tot cas, no oblidem com va acabar aquell executiu, no sigui que ens autoenganyem respecte a una part molt transcendent de la nostra història recent més positiva.

Tornant al tema de la «quantificació» ciutadana, bo seria que totes les parts, independentment dels suports, fossin capaces d’arribar a uns acords de mínims, on d’entrada no s’exclogués a ningú, amb especial respecte a les minories, com especial punt de partida per seguir avançant en molts temes que tenim per decidir.

És cert que el debat català té un pes indiscutible, però crec que massa vegades «es volen deixar de costat» altres conflictes també vitals per la nostra viabilitat; crec que en aquesta línia no és de rebut no buscar uns «mínims» en qüestions com la immigració, on cada part explica el seu relat sense saber buscar un sostre d’entesa pel que fa a la recepció de la gent, però també a la seva viabilitat futura, amb totes les variables al respecte; el tema de les pensions i la seva pervivència és un altre punt on sembla que tots els responsables polítics «s’excusen» davant un problema que es pot ser viral amb conseqüències insospitades per una part de la població; també els assumptes que fan referència a la «caiguda» dels llocs de treball que s’ha donat als darrers dies, amb incidències indirectes en la indústria estrella del país, el turisme, que tampoc segueix en la línia ascendent desitjable; i finalment una altra qüestió emblemàtica com és l’endeutament de les administracions públiques que ens posa en un horitzó de fallida, ara per ara impensable, però que és pot donar si la situació segueix i els equilibris internacionals, posen en dubte la mateixa tasca del Banc Central Europeu, bàsic pel model vigent.

En definitiva, és cert que tenim conflictes diversos i que massa cops escoltem als nostres líders dir que les solucions impliquen assolir majories socials, oblidant que l’únic que treu o dóna la raó és el resultat electoral, i que, en tot cas, la resta són arguments manipulats per buscar un rendiment no trobat en el moment de demanar el vot.

No estaria de més reflexionar sobre tot això des d’un vessant de responsabilitat deixant de costat «la suma i resta partidista» legitima, però que en la situació actual només és un entrebanc afegit; el fàcil seria fixar uns paràmetres vitals i a partir d’aquí avançar, crec que és el que en el seu moment va fer el President Suárez, una altra cosa és si en aquests moments existeix un personatge del seu nivell.