Ja sé que no està ben vist parlar de política i de religió, però com que ja fa anys que estic mal vist, ja no ve d’aquí. Llegeixo que l’actor Willy Toledo està en recerca i captura per ofendre els sentiments religiosos. Jo sóc respectuós i, fins i tot, si estic a una església, no em sento estrany. M’ha sorprès que, en una societat progressista i avançada, un senyor pugui anar a la presó per això. Però, estem on estem, ja no m’estranyaria un dia sortir de casa i que el carrer estigui el blanc i negre. Però, algú s’ha preguntat si la religió respecte als que no són creients? Doncs ara us explicaré dues anècdotes perquè penseu una mica.
La meva dona va pel carrer i una senyora se li apropa i li vol entregar la revista l’Atalaia. Ella ho rebutja i li diu a la senyora que no cal que li doni perquè ella no creu en Déu. La «testimonia» posa el crit al cel i comença a cridar darrere dient que resarà per ella, que quina llàstima, que com pot ser que algú digui això... Avergonyint-la a la via pública.
Anècdota segona, vaig fer una aventureta-reportatge per explicar-la després per l’emissora RAC1, on col·laborava. No era fàcil per a un home amb 52 anys, però ho vaig fer: anar de Barcelona a Madrid fent autoestop. El primer a pujar-me al vehicle va ser un camioner, que em va preguntar si creia en Déu, si anava a missa amb la meva parella, i li vaig dir la veritat. Llavors va treure una Bíblia de la guantera i em va animar a deixar la meva dona, que em convenia una parella que no era creient. Així que, pocs minuts després, em va deixar al descampat d’un polígon on vam quedar jo, la meva motxilla i Déu.