Molta retòrica, poca realitat

La dinàmica verbal de la nostra societat es fonamenta en la retòrica, com fórmula emprada a l’hora de parlar sense compromisos concrets, buscant només «anar passant», això si, amb una fórmula lingüística de nivell i, en tot cas, amb intencions de ser creïble a tots els efectes.

Si baixem al camp de la política, és evident que es fa un ús exagerat de la «retòrica» a l’hora de justificar determinades actuacions i, sobretot, de donar compte de com es porten a terme plantejaments de futur que omplen els discursos dels líders partidistes.

Malauradament, la classe dirigent, sempre ha fet servir la «paraula» per traslladar a la ciutadania els seus projectes fruit d’una ideologia, cada cop més condicionada, a l’hora de fer front als problemes de la societat, entesa en el seu més ampli ventall, respecte dels conflictes oberts que es repeteixen més del que a tots ens agradaria, especialment pel que fa a la seva solució pràctica.

En aquesta dinàmica de verbalització, massa vegades els caps polítics es queden exclusivament amb la paraula, i poc es refereixen als fets necessaris a desenvolupar per solucionar els esvorancs de tots tipus, en què som immersos. L’evidència de tot queda en «la via verbal» i poc en fets concrets, és una qüestió massa repetida, és a dir, es parla molt però es concreta poc.

Per altra banda, també el tipus de «retòrica» feta servir, difereix respecte dels interlocutors, siguin al govern o bé a l’oposició, i així podem veure, repetidament, canvis de missatges dels mateixos personatges en funció de la seva ubicació pràctica dintre del marc polític general; és a dir, la paraula es converteix massa vegades no en compromís i sí en una declaració d’intencions «bonista» que, per altra banda, no constitueix cap garantia per ningú.

L’abús dels anuncis de fets en positiu, buscant una rendibilitat electoral, s’ha convertit en punt vital de l’estratègia partidista a l’hora d’enviar noves que després la quotidianitat deixa sense cap efecte, i que, en tot cas, comporten una nul·la credibilitat a la qual la mateixa ciutadania es va acostumant, en una situació de frustració permanent i de confiança a la baixa.

La democràcia hauria de comportar que els compromisos assolits s’haurien de complir amb totes les conseqüències, com base fonamental d’aquella raó de ser que comporta la representació electoral. Continuar en la línia vigent, posa en perill la implicació de la gent en la llibertat i, per tant, es constitueix com un perill que ens pot comportar situacions, que ja comencen a fer-se realitat, com que els extremismes cada cop gaudeixen de més suports, amb tot el que això suposa per garantir un demà possible, on l’entesa segueixi sent referència obligada de la mateixa convivència.

A efectes pràctics, i pel que fa als compromisos d’infraestructures, repetidament he parlat de la necessitat de parlar de «projectes, pressupostos i terminis», com un mínim suport de realitat garantida, per tant, ara que tan orfes estem de lideratges creïbles, no estaria de més també aplicar en el dia a dia aquesta línia a l’hora de fer anuncis de tot tipus, no sigui que finalment «ningú cregui a ningú» i tot quedi sobre el dubte permanent, el que comportaria el final d’una «esperança» cada vegada més compromesa per la mateixa incapacitat de complir el que s’anuncia com un fet inapel·lable.