Diari Més

Tribuna

Reflexions postdiada

President ERC a l’Alt Camp

Creat:

Actualitzat:

Torno de la manifestació de Barcelona. El tram de carretera que rodeja Alió està ple de llaços grocs. Orgull de la gent d’Alió, i em diuen que també de Puigpelat, que s’han encarregat de reposar, multiplicats, tots els llaços que alguns tabarnesos intolerants vénen arrencant. No en tenen prou amb presons i porres, també ens volen amb el morrió posat.

La Diada, com en els darrers anys, mobilitza al carrer centenars milers de catalans. Set anys seguits de mobilitzacions massives en un ambient de civisme impressionant. Només per això ja val la pena tornar cada any, tossudament, a la manifestació de la Diada. Això no té cap comparació possible amb qualsevol moviment popular anterior a Europa. La força de la gent.

Però no siguem autocomplaents. Tot i estar carregats de raó i de legitimitat, res no garanteix la victòria. La democràcia no guanya sola. Cal ser més forts que el postfranquisme a què ens enfrontem. Els discursos de Mauri i Paluzie posen l’accent, amb més o menys èmfasi, a traslladar el lideratge del procés en mans dels partits. La gent fa els deures, vénen a dir, us toca a vosaltres fer-los també. Ràpidament, els polítics s’afanyen a dir que sí, que ho faran. Però com?

Com podem avançar? Quan es podrà materialitzar o implementar, la República? Entenc que les entitats vulguin fer el paper de dinamitzadors, que vulguin empènyer i forçar la situació. Però també els reclamo la intel·ligència necessària per, efectivament, adreçar-se a la gent com a adults. És a dir, per no caure en discursos simplistes i que redueixen les dificultats reals que tenim per consolidar avenços. La desunió entre partits és un tòpic que ha calat en l’ànim col•lectiu i que ni respon a la realitat ni convé magnificar-lo. No hi ha desunió, hi ha un mur sòlid i tancat –un Estat anticatalà– que només ens traurem de sobre amb molta persistència i capacitat de sofriment per part de tots. De tots: dels partits, dels polítics, de les entitats i de la gent. Cal dir-ho sense embuts.

La crítica i el debat són necessaris, però cal fer-los des de la serenor i la confiança mútua. Dedicar-se a desqualificar determinats plantejaments o a titllar com a traïdors persones d’indubtable trajectòria independentista, ens afebleix. Quan Joan Tardà explica que un referèndum acordat amb l’Estat seria una bona solució, el hooliganisme indepe se li tira a sobre. Al cap de dos dies diu el mateix el president Torra i a tothom li sembla bé. Parlar de via bilateral destapa la capsa dels trons. Ho diuen els qui reclamen una via unilateral des de la comoditat del seu sofà. Des de la comoditat o des de la més absoluta desconnexió de la realitat. Perquè la via unilateral, o el simulacre de via unilateral de finals d’octubre passat, ha portat bona part del govern, i la Carme, i els Jordis... A la presó. Ara mateix són tan inviables i estan tan bloquejades la via bilateral com la unilateral. Totes dues són a llarg termini. Algú ha de ser prou valent per dir això sense por que et diguin derrotista, venut o traïdor. I amb la mateixa contundència que sabem que farem tantes manifestacions massives com calgui per la Diada, hem de reconèixer que no som gent, la gran majoria, partidària d’accions de força com les vagues generals, els boicots massius i la desobediència fins a les últimes conseqüències. Hem triat una via lenta, plena de raó i de democràcia, de pacifisme i de valors positius. Una via gairebé gandhiana. I tinguem present que Gandhi va trigar lustres, dècades, a alliberar la Índia. Dins de la majoria dels indepes, hi ha una bona ànima gandhiana a dins. Si ho fem a la manera de Gandhi, hem de tenir clar que trigarem el temps que va trigar Gandhi. Però ara són temps d’impaciències i rapideses. Fast food, fast politics. Sobretot tenim pressa per la frustració que ens provoca la situació actual. La frustració que ens provoca la indecència judicial i política espanyola ens genera un malestar que, sovint de manera ben injusta, canalitzem contra els nostres propis representants institucionals. Una llàstima. Els hem d’encoratjar, els hem d’acomboiar, els hem d’esperonar, però de cap manera els hem de posar als peus dels cavalls, abraonant-nos en un discurs testicular on les paraules «implementar» i «embat» ressonin un i altre cop, com si els nostres polítics volguessin entretenir la pilota en comptes d’anar a cara a barraca. La comparació valdria si l’opressió nacional que patim es pogués equiparar a un partidet de futbol. Però no és el cas. La república no necessita herois, la república –sí, indubtablement sí– necessita la gent com fins ara: gandhiana, oberta, persistent, amb la samarreta posada tants cops com calgui. I sí també sí: la República necessita més gent. Més gent votant-la, més gent convençuda. Una majoria social incontestable i contundent. I l’estaca caurà. Per això em permeto reivindicar el dret dels nostres representants polítics , de tots i sense excepció de partit, a no veure’s cada dia sotmesos al linxament tuitaire dels aspirants a aiatol·las del procés. A seguir construint entre tots la República de tothom.

tracking