La jerarquia

Normalment quan parlem de jerarquia pensem en una estructura rígida que s’estableix amb vista al criteri de subordinació i això normalment es dóna entre persones (jerarquia eclesiàstica, militar, d’empresa…), animals (regne animal), valors, divinitats…

La jerarquia no està de moda i la veritat és que no m’estranya. És un nom que associem a l’església o als militars sobretot i no està de més recordar que l’actualitat recull notícies menyspreables com ha estat recentment en sis diòcesis a Pennsilvània, els abusos de membres de l’església a menors. És escruixidor i d’un abast que resulta inversemblant fins i tot.

En les obres d’Arquitectura també hi ha jerarquia, tractaré d’explicar-ho.

Generalment l’associem a quelcom estricte, rígid, però no hauria de ser necessàriament així. En qualsevol cas, vull dir que és inherent a l’arquitectura.

Les obres d’arquitectura, en general, s’organitzen d’una forma jeràrquica i estructurada. I això permet ordenar elements i espais d’acord a la seva importància i també al seu significat.

A les obres anteriors al moviment modern la jerarquia em resulta més visible, sobretot en el que refereix al significat dels espais. No hem d’oblidar de la dimensió excepcional de la cúpula la catedral de Santa Maria del Fiore o del Crystal Palace, de la forma única de la Torre Eiffel o la localització estratègica, si ens centrem a Tarragona, de l’Arc de Berà.

La jerarquia, està també present en l’arquitectura moderna. La construcció d’un edifici és per se jeràrquica ó com a mínim, ordenada. No en va es diu allò de «començar la casa per la teulada». En una obra, és apassionant veure com els elements constructius es van subordinant als anteriors conformant l’edifici. I com al seu torn, els espais que es creen són jeràrquics atenent al seu significat i ús.

Tot això succeeix entre elements, espais i a més a més en diferents escales, apassionant! Grandària, riquesa, ornamentació i detalls han servit tradicionalment per indicar la jerarquia a l’arquitectura.

La jerarquia, juntament amb l’harmonia, la llum, la proporció fins i tot l’ornament contribueix també al fet que vegem bonic un edifici.

Encara que avui dia, a l’arquitectura moderna, l’ornament no té ja el paper que se li atorgava en uns altres temps. En relació a això, la lectura d’Adolf Loos «Ornament i delicte» que data de 1890, pot ajudar a entendre aquesta evolució estètica.

De Tarragona he pres l’exemple de l’Arc de Berà, arc honorífic construït en el regnat d’August i que ens parla de jerarquia degut a la seva localització estratègica. Va servir per delimitar els límits territorials i acabar amb les disputes entre les tribus dels ilergets i els cossetans.

El dibuixàvem a 1er de carrera, amb el pols tremolós i també visitàvem Poblet, Santes Creus, una extensa llista que anava emplenant les fulles del nostre quadern. Encara avui recordo el dibuix del basament de pedra, l’arc de mig punt, el fris, les pilastres de capitell corinti i el color característic de la pedra calcària.

No tots recordaran que la N-340 discorria per sota d’aquest Arc.

Quin goig entrar a Tarragona!