Tribuna
Per una Tarragona cívica: no als insusts ni a les desqualificacions personals
Portaveu de l’executiva del PSC del Camp de Tarragona
L’any passat vaig tenir l’oportunitat d’assistir al toc de crida de les festes de Santa Tecla de Tarragona. Des de sempre m’ha fascinat l’ambient que traspuen aquestes festes i el clima de goig i rialles que es respira. Però l’any passat, donada la situació política que vivia el país, l’ambient era un altre. Quan l’alcalde de Tarragona, que ho és per la voluntat democràtica expressada a les urnes pels tarragonins i tarragonines, va sortir al balcó aproximadament la meitat de la plaça va semblar embogir. Aleshores no es repartien xiulets ni s’animava a increpar. No, en aquest cas s’insultava directament. La persona que tenia al davant es dedicava a repetir «burroooo», allargant la «o», agafava respiració i tornava a xisclar, un noi que tenia al costat aixecava ambdues mans i feia gestos obscens. Però el que va em va congelar l’ànima és el que va passar a la meva dreta on hi havia una família amb dos nens petits. Possiblement animat per l’espectacle tan poc edificant que s’estava vivint el pare va començar a cridar «fill de...» dirigint-se a la balconada on hi havia l’alcalde de la ciutat elegit democràticament pels seus convilatans en eleccions lliures. I què va fer el seu fill gran (que devia de tenir uns 10 anys)? Doncs va imitar al seu pare i mig rient es va dedicar a xisclar «fill de...» pensant, potser, que tot era joc d’aquests adults incomprensibles que l’haguessin castigat per dirigir-se en aquells termes cap a ells, però que ara es dedicaven a cridar allò que en qualsevol altre context li haguessin dit que no digués ni en broma.
De vegades penso en aquest nen. I en el seu futur. Si no desenvolupa una sensibilitat pròpia, si no pren gust pels llibres i per la cultura, està perdut. Si somatitza que pot dedicar-se a insultar a crits a aquells que pensen diferent i ho aplica a tots els seus àmbits de vida es tornarà un intolerant. A on anem tots plegats, com a societat, quan comportaments com aquests són justificats o s’intenten contextualitzar o «comprendre?
I dic comprensió per no dir directament justificació. I no per part de persones anònimes sinó líders de parlamentaris amb responsabilitats polítiques importants. Recordo, per posar només un exemple, a una portaveu de la CUP justificar des del faristol del Parlament les pintades amenaçadores que havien aparegut al domicili particular del secretari d’organització del PSC, Salvador Illa. En ser preguntada sobre la qüestió la portaveu en qüestió va afirmar que «estem en un context en què a vegades les pintades als representants dels partits que persegueixen els drets fonamentals es poden dur a terme. No tenim molt a comentar en aquest sentit».
Fabulós. En primer terme perquè no hi ha cap institució, tribunal o organització internacional solvent de drets cívics que afirmi que el PSC persegueixi cap «dret fonamental». Però donem per bo que la portaveu en qüestió cregui subjectivament en aquesta hipotètica persecució de «drets fonamentals». Què vol dir això? Què es pot anar a la casa d’algú a amenaçar-lo o vexar-lo? I que passa si en aquell moment entren o surten familiars, fills petits inclosos? Podem donar carta de naturalesa a anar a amenaçar la gent a casa seva? I després, què vindrà, que serà el següent?
No. Des del PSC no caurem en aquestes dinàmiques d’intolerància. Condemnem totes les agressions, amenaces, insults, desqualificacions personals, etc. des de la defensa més aferrissada de la llibertat d’expressió, llibertat essencial de la nostra democràcia. Hem d’acceptar com a naturals les diferències d’opinió i les crítiques polítiques, només faltaria. Ara bé, les amenaces, les agressions i els delictes d’odi no són expressions democràtiques, sigui qui sigui l’objecte del linxament. Al Parlament de Catalunya hi ha 135 diputats de set formacions polítiques diferents que representen la voluntat democràtica del poble de Catalunya. Tots són representants del poble, no només la meitat. Tots i totes som catalans, sense exclusions.
Si algú pensa que el conflicte que patim s’arreglarà alimentant la consolidació de dos blocs impermeables que es donen l’esquena, amb insults i amenaces, s’equivoca. I s’equivoca molt. Al mateix temps els que creuen que la solució passa per menysprear la política i derivar el tema als tribunals de justícia i a l’acció policial també s’equivoca. I greument.
Des del PSC volem respondre amb respecte i empatia fins i tot a aquells que ens insulten. No volem una Catalunya dividida i enfrontada. Al contrari, els socialistes sabem que quan els catalans anem units som imparables. Per contra, quan estem dividits perdem. Nosaltres som la garantia que la unitat civil del poble de Catalunya és sagrada i que mai es trencarà. No volem ni alimentarem cap política de fronts. Volem assolir un acord que aplegui, com a mínim, dues terceres parts del nostre poble amb una proposta transversal que asseguri el prestigi i l’autoestima del país.
I, sobretot, el que no volem, el que ens neguem a acceptar, és una Catalunya on un nen aprengui, imitant al seu pare, que pot insultar com a «fill de...» a un altre català senzillament perquè no pensa com ell.