Aquest matí he vist la ministra Delgado i m’ha fet una mica de pena, perquè la veig una persona molt preparada, no debades ara deu estar «preparada» per sortir de la política. M’he entristit perquè m’he adonat que jo no podria ser polític. M’he imaginat que el Ballesteros arribés a president del Govern i em fes ministre. Només ens hem creuat tres paraules en set segons, però segur que ell no necessita més per descobrir el meu talent. De seguida sortirien els directors de bancs on he tingut algun compte a acusar-me de tenir sempre els meus números en sintonia als meus ideals: «rojos». Després, les exs, segur que alguna haurà cremat alguna foto meva. Però el més fotut és que una vegada em vaig fumar un porro a l’espigó del Port i em va enxampar una càmera de seguretat. D’això sí que no me’n lliuro. Així que crec que el Congrés el van posar a la Carrera de San Jerónimo pensant en tots els que han de sortir a la «carrera» de l’escó.
Jo crec que, en el futur, l’Estat agafarà un nadó a la maternitat i el ficarà en una urna (ui, perdó!) perquè no faci res dolent que li puguin retreure quan sigui president del govern o ministre de l’humor, una nova cartera ocupada per Felisuco. Sí, ja ho sé, el que he relatat és el guió de la pel·lícula «El show de Truman» que a la versió catalana es diu el «El show del trullo».
Així que, de quina manera podríem certificar que un polític és un home a qui li deixaries la teva targeta de crèdit a Passeig de Gràcia? Molt fàcil, faria comparèixer el director del seu col·legi d’infància, la seva dona, quatre amics i la sogra davant del Marhuenda i l’Inda. Així, si ells donen el vistiplau, ja no hi haurien sorpreses.