Comprensió/preocupació

En el dia a dia de la dinàmica informativa general, que ens «bombardeja» amb múltiples noticies de tot tipus, es fa difícil prioritzar determinades noves respecte d’altres, especialment pel que fa a entendre i comprendre cadascuna de les mateixes, el que suposa que, repetidament, ens quedem amb la nota superficial i poc entrem al fons del que es publicita.

En els darrers dies es parla molt del tema de les pensions i, segurament, el debat és molt més polièdric del que puguem sospitar, i per la seva importància seria necessari baixar «a la lletra petita», per comprendre les connotacions, de tot tipus, que afecten a la viabilitat econòmica de milions de conciutadans.

És cert que el problema del que cobrarem en el futur, quan deixem de formar part del mercat de treball, és una discussió amb masses variables i condicionaments, però el que no es pot oblidar és que constitueix una partida pressupostària fonamental en qualsevol balanç públic, amb el que això suposa de viabilitat, si a més, tenim en compte la greu situació de les finances de tots, amb amenaces de fallida més properes del que puguem sospitar.

A ningú se li escapa que el dret a la pensió hauria de ser sagrat, per tots els governs, independentment del seu color polític, malgrat que la realitat ens col·loca en una situació on el problema deixa de ser prioritari permanentment. Els intents per arribar a pactes, com en el seu moment el Pacte de Toledo, al final es converteixen només en bones intencions i poc en concreció real i pragmàtica.

És evident que som, més a curt termini del que creiem sospitar, davant un problema emblemàtic, en el que poc valdran les paraules i seran els fets els que «dissenyaran» el demà de les pensions. El conflicte d’interessos i, sobretot, la necessitat de prendre decisions, segurament no gaire amables, fa que l’assumpte sempre es deixi per «més endavant», posicionant la situació en un model , on la incapacitat per prendre determinacions queda en un segon pla.

Malauradament, les pensions, és un d’aquells esdeveniments en els que costarà que tots hi estem d’acord, i que, a més, la política financera que s’hagi d’implementar segurament no serà gens agraïda per la gran majoria de la gent.

A nivell comparatiu, també arriben noves «globals» que fan que les esperances al respecte tampoc siguin gaire positives, amb exemples com el tema a la Federació Russa, amb queixes generalitzades de la seva societat en aquest assumpte, per no esmentar altres situacions, també negatives, en països de sudamèrica on l’exemple tampoc és gaire satisfactori.

El que sembla evident, és que el dret a la pensió, que hauria de ser inapel·lable, es troba en dubte permanent, i això, encara que es produeixin maquillatges d’ordre polític, fa que estiguem en portes d’anuncis que seran difícils d’acceptar, independentment de les aportacions que cadascú hagi pogut fer, amb matisos molt divergents també en aquest apartat.

En definitiva, avançar en l’assumpte que esmentem es pot fer més «utòpic» del que seria normal, doncs no hauríem d’oblidar que la solució no serà fruit del voluntarisme, sinó de la realitat pressupostaria pública, obviar aquesta variable seria col·locar-nos fora de la pròpia evidència real; per tant, intentar comprendre el problema, seria el primer pas per fixar les previsions al respecte des del seny i el possibilisme, deixar-ho tot en mans de la classe política és un risc que crec que no seria aconsellable per ningú, reconeixent, d’entrada, els «drets», però no oblidant el pragmatisme realista si no ens volem veure abocats a viabilitats personals a precari indesitjables.