Fer de tertulià sempre fa una mica de por. Primer, perquè no saps a qui han convidat a l’equip rival per tocar-te els rovellons. Segon, perquè no saps de què parlaran. Sempre he estat mandrós, i seguir tota l’actualitat política, de la local a la internacional, és una feinada. En una tertúlia et poden treure una estadística sobre la prostitució o pot venir un astronauta (sí, sí, quants haguéssiu dit que seria ministre?). Abans, –quan jo dic abans sempre són vint anys enrere– no tenia idea de res. Però ara, quan ja tens una mica de substància al cap, no et truca ningú.
Posem dos exemples i veureu clar el que dic. El Josep Maria Arias em convoca a una tertúlia a la SER. Llavors jo agafo la premsa i faig un màster de la política municipal de Tarragona pensant: «Avui no m’enganxaran». Primera pregunta: «Què opines de la coalició a l’ajuntament de Reus?». Xavier Grasset, Catalunya Ràdio, «Moisès, que opines de Berlusconi?». Doncs... pel nom jo diria que deu ser italià. Però ara pots anar a qualsevol tertúlia amb tranquil·litat, perquè hi ha unes frases comodí que serveixen per a tot. Us en dic unes quantes per si les necessiteu: «Això va contra la Constitució!», «la Llei és la Llei», «tu et vas finançar a l’Iran», «això és supremacista». Que veus que un altre tertulià treu un tema que tu no coneixes? Tranquil, interromp, crida i no el deixis parlar: un «Mentida!» o un «D’on has tret això?» serviran. Probablement el moderador es passarà un quart d’hora dient que callis, que respectis el torn o que no insultis, i aniran a publicitat. Després, canviaran de tema. Clar que això últim no ho tinc molt clar tal com estem.