Una de les frases que em va dir l’amic Giralt ahir em va disparar la memòria. Feia referència als moments en què et preguntes «què coi faig jo aquí?» com a periodista. Vaja, el mateix que alguns policies, i un escriptor peruà -fent de hooligan unionista- , s’havien d’haver preguntat fa un any.
Sóc un col·leccionista d’anècdotes. En tinc dues o tres que us vull explicar, així no parlem tot el dia de política. Vaig fer una entrevista al torero Padilla, aquest home que cada tres mesos perd una part del seu cos. En entrar a la plaça de Tarragona, me’l vaig trobar renegant perquè el seu assistent no havia arribat. Així que em va demanar que li fes de toro, agafant unes banyes. Vaig estar un quart passant per sota de la capa, mentre ell cridava guturalment: «Eh, eh, bisho, eh, eh!». Crec que el Milian ho va immortalitzar, perquè tinc la foto a casa. Després, diverses empreses també em van «torejar», tot i que no duia banyes (crec). Ja us vaig explicar que en un motí de la presó em van proposar fer de negociador, però de la policia també en tinc unes quantes. Una, més curiosa que hilarant, va ser quan vaig lligar amb la veïna exuberant a qui li havia explicat que era un prestigiós periodista que es dedicava a escriure des del seu despatx de fusta de sàndal amb un whisky a la mà i pipa de rosa marfil. Aquells dies vaig fer un reportatge de l’equip de Subsòl de Mossos. Em vaig vestir de «caçafantasmes», amb granota blanca, casc, guants i botes d’aigua. En sortir de la claveguera, ple de fang, pudor, rates i merda, em trobo de cara a la veïna, que em va mirar no com un «ghosbuster», sinó com un autèntic fantasma.