Vinc del Concurs de Castells, eufòric i feliç. Que gran la Colla Vella dels Xiquets de Valls! Que grans! També vinc content perquè el Pep i el Xavier, els de la Repsol, m’han posat una barra lliure a la meva disposició. No us estranyi que demà pugi la benzina.
Vaig fer la mili el 1980 amb el Joan Armenjach, un noi de 19 anys que era casteller de la Vella. Cada dia m’explicava amb passió allò del «Dosos, amunt!» i el folre. Ahir el meu cervell va fer «Pop!» i em va venir a la ment el Joan, quaranta anys després. Vaig pensar que aquell noiet, que ara farà 58 anys, ja no seria casteller. Però he baixat i m’he obert pas entre la multitud multicolor. He preguntat per ell a dos camises rosades: «Uf, impossible, som molta penya». Quan em desanimava, un tercer m’ha dit «acabo de pixar al seu costat». Anava cap als lavabos com aquell «poli» que corre amb la pistola entre la gernació del Carnaval de Río i l’he vist a la porta amb una poma a la mà. M’he emocionat en veure’l amb la mateixa camisa rosada que s’estimava d’adolescent. Ell no ha notat les meves llàgrimes als ulls perquè duia ulleres de sol. M’ha presentat als seus fills... També de la colla. Mentre tornava al segon pis, he pensat que el meu antic company, l’Ivan Rodon, també és de la Vella. Llavors he arribat a una conclusió naïf: no conec cap casteller que sigui mala persona, moment en què m’ha sorprès veure el director de Repsol, Josep Maria Font, fent de casteller i sense corbata. Enhorabona, Joan. Enhorabona, Ivan. Felicitats, Font... Disculpeu, em truquen: «Com que he marxat sense pagar? Ah, no era barra lliure?».