A Tarragona li cal urbanisme de proximitat

Les ciutats tenen la capacitat de proporcionar alguna cosa per a tothom, només perquè, i només quan, són creades per tothom, escrivia fa més de cinquanta anys Jane Jacobs, teòrica de l’urbanisme, en el seu article Downtown Is for People.

Darrerament, s’ha parlat molt de la Part Baixa de Tarragona, com un exemple d’un barri abandonat a la seva sort i sense una guia clara d’allò que manca i de com actuar-hi. Una guia que hauria de ser participada, enraonada i consensuada amb els veïns i veïnes que reclamen accions.

Els dèficits d’urbanització no els tenim només a la Part Baixa. També en tenim a molts barris de ponent, del nord, centre i zones de llevant. Rius de tinta s’esforcen constantment a assenyalar la desaparició del comerç del centre de la ciutat, la degradació de voreres i de l’enllumenat, així com els problemes del clavegueram. Les ganes de participar dels veïns en la planificació de la seva ciutat són paleses, però qui ha de liderar les accions a Tarragona no està clarament per aquesta labor.

Necessitem que la Tarragona del segle XIX i XX no acabi sent un parc arqueològic de l’edat contemporània. Necessitem un Pla integral amb intervencions concretes per millorar l’accessibilitat, l’enllumenat, el paviment, el mobiliari..., un pla que ha de donar caràcter i confortabilitat a l’espai públic.

Cal prioritzar les accions a fer en funció dels dèficits estructurals. I fer-ho per a l’ús preferent de vianants, per donar sentit al comerç i a l’activitat ciutadana de les persones, per recuperar carrers i places que havien estat eixos comercials i de vida per als tarragonins i tarragonines.

Fer confortable el carrer és la base perquè els ciutadans se sentin orgullosos de la seva ciutat. La millora de la pavimentació, de la neteja, de l’accessibilitat, el soterrament del cablejat de tota mena, a més de l’arranjament de les estructures bàsiques com el clavegueram són factors bàsics, com també ho són aquells equipaments de proximitat que fan que veïns i veïnes estiguin més ben servits al seu barri, a l’espai on fan vida.

En definitiva, es tracta de fer un urbanisme social i de proximitat que respongui al retorn dels impostos de tots. Si l’IBI és un impost que no coneix èpoques de crisi, perquè es tracta d’un impost directe sobre el patrimoni, de manera que independentment de les circumstàncies econòmiques del propietari la quantia no varia, no sembla lògic que el manteniment de l’espai urbà on hi ha les propietats que paguen IBI no tingui el retorn adequat. I encara menys que es justifiqui el no retorn, per les èpoques de crisi, acabant-se de perpetuar també en èpoques de bonança.

Ens cal desterrar la política d’expansió urbana que crea zones noves, que necessiten poc manteniment els primers anys, de manera que el retorn de l’IBI per acció urbanística de l’ajuntament és menor. Aquesta manca de retorn, malauradament, es perpetua fins que s’arriba a situacions insostenibles. I és llavors quan cal esperar que la Generalitat faci la convocatòria del Programa de Millora de Barris, per aquells barris que necessiten una atenció especial.

Ha arribat l’hora de revertir polítiques, de pensar en la recuperació dels carrers de Tarragona que és l’espai imprescindible per a la vida de la ciutadania.