Vaig pel carrer i un antic amic no em reconeix. «Eiii! Ja no saludes als pobres?» i em contesta que als pobres sí, però als grassos no. «Però si eres un escuradents. Què t’ha passat?». Llavors li miro la calba i li dic que he anat a la mateixa discoteca que ell: el Temps. He tornat a casa com un nen que porta les notes als pares i ho ha suspès tot. He pujat a una bàscula d’aquestes electròniques i gairebé explota.
Sí, amics, sóc com dos de vosaltres. I, clar, m’he hagut de posar a dieta. He començat a llegir llibres, sentir a «youtuberes» mexicanes, posts de musculats, metges sense títol, bojos i empleats de funerària. Es poden dividir en dos bàndols, com els catalans. El de les calories i el de la insulina. Hi ha qui diu que la metàfora del banc és la més precisa. Ingresses calories i les gastes fent exercici. Així que, si ets un mandrós com jo, no has d’ingressar gaires «diners» a «GreixosBank». Si et mous més que les portes giratòries del Congrés, millor que vagis fent transferències cada hora perquè, sinó, acabaràs en bancarrota. Clar que també podem buscar un «aval», o millor dit, un Ábalos, que prometi molt però que després no faci la transferència. Així perds encara més calories, però del cabreig que t’agafa.
Però ara hi ha dietes «modernes» en què pots afartar-te d’ous ferrats amb cansalada regats d’oli i encenalls de foie... però ni se t’acudeixi passar-te amb l’enciam! És el món a l’inrevés. De fet, et podries menjar tots els llardons de la coca, però la coca ni tocar-la! I això de no tocar la coca és complicat, només cal que vagis a la seu d’algun partit... per Sant Joan.