Abans d’ahir van atorgar els premis Onda. Miro el llistat emocionat però no, aquest any tampoc me l’han donat. Jo em pensava que en la categoria «d’articlet» d’opinió em tocaria algun premi menor, el que els feligresos dels nens de Sant Ildefons anomenen la pedrea. Fa poc, entre canapè i canapè, un responsable de la Generalitat em va dir que van estar a punt de donar-me un premi... Però que, finalment, es van decidir per un altre. Aquests «peròs» són els que més m’emprenyen. He participat a tres concursos literaris, però no m’han trucat. No entenc què deu passar. Si sóc un paio collonut, menjador, bona persona i partidari del referèndum! Vosaltres riureu pensant que em crec alguna cosa, vaja que tinc l’ego com el de les Euroordres, però no. Mireu un exemple, l’Évole a principis de segle i el Buenafuente als vuitanta eren companys meus de feina. Ara, l’Andreu presenta els Goya mentre que jo... no faig rimes, que estem en horari infantil. Els meus amics escriptors cada tres minuts guanyen un premi i, quan els veig a la televisió, penso que fan una cara rara. És la cara de felicitat. I quan em miro la meva és la d’enveja. Bé, jo també he guanyat algun premi. El 2014 vaig guanyar el de Sant Jordi de la URV i amb els 200 euros que em van donar vaig comprar dos kebabs, una Coca-cola i un ou... Kinder. Ah! I del que estic més orgullós: el 1986 vaig quedar tercer al concurs de Mecanografia de la Cambra de Comerç de Reus. Allò no em va donar per un kebab, però em van regalar una calculadora i encara l’utilitzo per calcular quants metres de corda necessito per penjar-me.