«Sense morts, la independència trigarà més»

Hi ha coses que es senten a dir que et fan esfereir i aquest n’és un cas evident. En una entrevista televisiva, aquesta mateixa setmana, a Agustí Colomines –un dels impulsors de la Crida nacional que sacseja el senyor Puigdemont–afirma el següent: «En totes les independències del món hi ha hagut morts. Si decideixes que no en vols, com és el nostre cas, la independència trigarà més.» Una mica més endavant defensa que hi ha «molta gent disposada a sacrificar la seva vida»per la independència.

A veure, no comencem a flirtejar amb morts ni que sigui metafòricament. No hi ha cap «causa sagrada» que mereixi la mort de cap català. Aquestes declaracions, del tot reprovables, em recorden a les paraules també recents de l’exconsellera Ponsatí en les que afirmava que «si en comptes de 9 presos, en tinguéssim 80, estaríem més a prop d’assolir el nostre objectiu.» Tampoc és cert. Quin objectiu és aquest que tan sols es pot fer realitat, segons sembla, si hi ha més presos?

És un moment difícil. La immensa majoria dels catalans i catalanes, independentistes o no, no volem violència ni cap conflicte civil a Catalunya. Ara bé, una part minoritària de l’independentisme davant la frustració que els provoca veure com la non-nata República que els seus dirigents els van prometre no es materialitza per enlloc poden jugar amb la idea «d’anar més enllà.» Si alguna d’aquestes persones ocupa posicions de poder, això podria ser realment perillós i provocar un nou desastre. I és el que tots, conjuntament, hauríem de tractar d’evitar.

Argumentant, empatitzant, raonant i donant una oportunitat a la via del diàleg i el respecte que ha obert i que defensa el nou Govern de Pedro Sánchez, sense exclusions ni apriorismes. N’hi ha que defensen, des de l’independentisme però també a les files del PP, Ciutadans i Vox, que «quan pitjor, millor.» No és el cas dels socialistes. Nosaltres sempre hem advertit que quan pitjor, pitjor. I pitjor per a tots, per al conjunt de la ciutadania.

Ara tenim una oportunitat de fer una passa en la bona direcció amb l’aprovació dels pressupostos per a l’any vinent que ha presentat el Govern. Per fi, després d’anys de ser sistemàticament oblidats per Rajoy, aquests comptes inclouen un augment de més de 3.000 milions d’euros per a Catalunya. Com a socialista em sento enormement il·lusionada per uns pressupostos que incorporen la major pujada del salari mínim de la històrica recent, l’actualització de les pensions d’acord amb l’IPC real i la reversió de les retallades socials de PP i Ciutadans (per exemple, s’incrementen en un 40% les partides destinades a la llei de dependència). Com a feminista n’enorgulleix que els pressupostos fomentin la igualtat salarial i de tracte en el món del treball entre homes i dones.

Ja era hora que tinguéssim uns pressupostos pensants no en clau d’austeritat ni de precarietat laboral, sinó en donar satisfacció a les persones i les seves famílies, que es notin a peu de carrer!

Per cert, brutal la reacció del líder de Ciutadans, Albert Rivera, en ser preguntat sobre com pot rebutjar uns pressupostos socials que tenen en l’epicentre les persones. Resposta literal: «No me importan las personas. Sólo me importa España.» De traca i mocador. Vindria a ser una cosa així com dir «m’importa un rave el que els passi als espanyols. Tan sols m’importa Espanya». Aquesta competició entre PP i Ciutadans per disputar l’espai d’extrema dreta a Vox ens donarà tardes de glòria...

El que ha fet el Govern progressista i feminista del canvi és demostrar que hi ha una política econòmica real capaç de servir als interessos de la majoria. Així de clar. Són uns molt bons pressupostos per a les classes mitjanes i treballadores i per a Catalunya. Davant d’això, que faran els diputats del PDeCAT i ERC? Votar que no juntament amb PP i Ciutadans? Hi haurà un “front” del no als pressupostos socials entre PP, Ciutadans, PDeCAT i ERC? Si ho acaben fent, com els ho explicaran, per exemple, als més de 14.000 treballadors i treballadores de les comarques tarragonines que cobren el salari mínim i que es quedarien sense l’augment a 900 euros mensuals que defensa el Govern?