El pressupost

El govern socialista ha posat a debat la Llei de Pressupostos pel 2019, en l’interès de veure quins poden ser els seus suports a l’hora de buscar majories per poder aprovar el que constitueix l’eina més important de qualsevol executiu, per implementar el que és el seu ideari i les seves promeses electorals.

Objectivament el tema es presenta complicat, malgrat l’acord amb la gent que aglutina Podemos, que de totes maneres també té la seva diversa opinió interna, doncs el que sembla evident és que per part del nou PP, com de Ciutadans, serà impossible trobar punts d’acord; deixant «aparcat» d’entrada l’esperat suport de Nacionalistes Catalans i Bascos.

En el panorama exposat, amb un marc polític on és difícil trobar punts d’acord, crec que deixant de costat el resultat d’aquestes negociacions, si entrem en el fons del tema, de manera pràctica, sembla evident que l’estratègia del govern que proposa, passa per un increment de la despesa social, concentrada en pensions, salari mínim i ajuda als més dèbils, que d’entrada hauria de ser una fita a conquerir la unanimitat de les Corts Generals, però com això no és així, tenim altres raons a les quals em vull referir.

A l’hora de fer un balanç de despeses és vital conèixer quins seran els ingressos, i com tot això es reflectirà en una economia que no solament ha de garantir suports als més dèbils, sinó que a més ha de garantir que els «que paguen» ho puguin fer amb garanties de viabilitat per ells mateixos, és a dir, seria utòpic pensar exclusivament en la despesa oblidant els ingressos, i és aquí on es donaran variables, que segurament no arribaran a la majoria de la gent, però que són emblemàtiques en qualsevol anàlisi de les finances públiques amb garanties d’aplicabilitat.

És cert que el fàcil és comprometre’s amb propostes agraïdes, de manera generalitzada, però això és viable en funció d’una altra part que ha de «liquidar», i és aquí on es dóna el conflicte d’interessos que massa vegades es vol obviar per una part de la nostra societat, encara que legítimament, espera rebre el suport sense res a canvi, oblidant que a més de drets també existeixen les obligacions.

Al llarg dels darrers anys s’han fet esforços per trobar equilibris a l’hora de fixar el que han de constituir els ingressos públics, fruit d’impostos directes i indirectes, amb recaptacions rècord als últims exercicis, sense oblidar la necessitat de donar suport als petits i mitjans emprenedors que en la seva aposta personal són part fonamental de la mateixa viabilitat pressupostaria; i és aquí on segurament es produiran discussions importants de concepte, que en tot cas es concretaran o no en una aposta fiscal per fer front als compromisos socials publicitats.

Podríem analitzar també les partides pressupostàries dels diferents departaments, i ens trobaríem amb dades sorprenents, com les que fan referència al deute públic, que suposa la partida, pràcticament més alta, al mateix nivell de la que fa referència als ens territorials, sense oblidar les referents a la Seguretat Social i la feina, però sense oblidar les de defensa, també multimilionàries. En tot cas, el que sembla lògic és que tirar endavant un pressupost és una feina on la capacitat de «quadrar» ha de ser referència vital.

Ja sé que el tema és feixuc i costa comprendre com es fa possible lligar despesa i ingressos, però en tot cas, aquest hauria de ser un tema amb altes exigències de transparència i on tots fóssim conscients en què es gasta, no sigui que per interès induït es vulgui treure del debat públic un tema tan emblemàtic com l’esmentat.

Suposo que les setmanes vinents podrem escoltar opinions de totes les parts, i és previsible que no es quedin en el titular sinó que se sigui capaç de buscar a la «lletra numeral petita», però almenys comprendre el que haurà de ser una qüestió que incidirà directament sobre el nostre dia a dia, i sobretot en quelcom permanentment, posat en dubte, el model d’un estat de benestar, compromès, per variables que massa vegades no es volen veure.

Finalment, referir-me als condicionants externs de la discussió en portes, i aquí no podem oblidar la pressió de determinades variables com el preu del petroli i el cost del deute públic, a l’hora de també objectivar una viabilitat pressupostària que no pot ser «una eina solament de desig» sinó que ha de poder-se portar a la pràctica amb totes les conseqüències.