«Admirábamos a los catalanes...»

La porcellana xinesa està considerada excepcional, una autèntica obra d’art. Afirmen els entesos que crear un gerro de porcellana amb la tècnica tradicional és una tasca que ocupa tota una vida. Una vida fructífera ja que el gerro resultant demostra sobradament la seva vàlua: és consistent, impermeable, capaç de contenir aliments durant un llarg període de temps, resistent durant segles als efectes de la calç o dels àcids.

Una obra mestra com aquesta no és fruït de l’atzar sinó del treball de moltes persones, de la seva entrega i també de la seva generositat. Només quelcom creat amb amor és capaç de traspuar transcendència i projectar-se en el temps amb voluntat de perdurar.

Ara bé, tota aquesta feina i aquesta cura d’anys i anys i de l’esforç de tantes persones, de bons professionals que han posat el seu granet de sorra en benefici de la comunitat, es pot trencar en un moment. Tan sols cal un energumen amb un martell per esmicolar el gerro en milers de diminuts trossets intranscendents.

El mateix passa amb el catalanisme i amb la cohesió cívica del poble de Catalunya. Durant molts anys vàrem assolir entre tots un gran consens per evitar entrar en dinàmiques sectàries i exclusives. Tots teníem clar que dividir Catalunya entre «bons» i «dolents» era la ruïna del país (com així ha estat). Som 7,5 milions de catalans i catalanes i tots volem el millor pel nostre país i per als nostres fills i filles.

Alguns però, lamentablement, s’atreveixen ja a assenyalar amb el dit. A dir «tu no ets català» als catalans i catalanes que, senzillament, no pensem com ells. La intolerància i el menyspreu al considerat adversari, convertit ja en «enemic irreconciliable», van en augment. El fangar d’insults i d’acusacions de «traïció» també van in crescendo.

Quan un escolta, per exemple, al mateix president Torra afirmar que «nosaltres, el poble de Catalunya, retirem el suport al president Sànchez» pensa que alguns han perdut completament els papers. Vostè, membre d’una candidatura que tan sols va obtenir 940.000 vots sobre un cens electoral de 5,6 milions de catalans, s’atreveix a parlar en nom de Tot el poble de Catalunya, senyor president? Catalunya no és patrimoni de ningú, ni de vostè ni meva. Catalunya som tots i totes. I tres quarts del mateix pel que fa al trio de la dreta-extrema dreta de PP, Ciudadanos i Vox. La competència interna que tenen a l’hora de fer declaracions radicals fa esfereir. Què passa per la ment del senyor Casado quan s’atreveix a difamar al president del Govern constitucional d’Espanya acusant-lo de «colpista» al mateix Congrés dels Diputats? Però a on anem amb aquest fanatisme intransigent?

Algú ha de començar en aquest país a mostrar un mínim respecte a la dignitat de les persones que no pensen com nosaltres per recuperar el consens del catalanisme social que ha escrit les millors pàgines de la nostra història. Així que començarem nosaltres. Vull, doncs, manifestar el respecte dels socialistes tarragonins pels representants polítics del poble de Catalunya i d’Espanya, de tots, perquè tots representem una part de la ciutadania.

Creiem, un cop més, que cal aprofundir en la via de la normalització i de la negociació iniciada pel Govern progressista i de canvi del president Pedro Sànchez i, alhora, obrir el camp del diàleg entre catalans per assolir un gran acord a casa nostra que serveixi de base per solucionar l’actual conflicte. Aquest acord hauria de contemplar una majoria de 2/3 parts del Parlament i acabar amb la profundíssima divisió que hi ha avui a la societat catalana.

«Admirábamos a los catalanes. Estaban muy bien organizados en la Assemblea de Catalunya donde estaban todos, desde la derecha hasta los grupos de extrema izquierda. Eran los que mejor funcionaban, con diferencia.» Són paraules d’un dirigent polític madrileny de quan s’estava elaborant la Constitució. Per desgràcia, avui no es podria pronunciar en aquests termes. Per tant, el primer que cal és recuperar la via del progrés i de la unitat cívica del nostre poble, tal com sempre hem defensat des del PSC. Com deia el president Tarradellas: quan els catalans anem units som imparables, quan anem dividits perdem. Només recuperant aquesta unitat i aquest consens necessaris serem capaços de reforçar el gerro de ceràmica de la convivència en pau a Catalunya que determinats comportaments irresponsables, a Barcelona i a Madrid, han posat tristament en perill.