Sembla que els que van ser apallissats l’1-O portaven una bossa amb pintura vermella i es van pintar les cares. Sembla que un noi va considerar que viure amb dos ulls era massa car i va demanar que n’hi extirpessin un per estalviar en ulleres. Sembla que els catalans que volen votar són delinqüents que amaguen arsenals per aconseguir la independència per la força i guanyar el territori amb míssils nuclears. Sembla que uns polítics que estaven farts d’aguantar la dona a casa van decidir ser empresonats per poder llegir. Sembla que els van emmanillar pel darrere i els van traslladar en estrets compartiments d’unes furgonetes perquè tenien una vida molt avorrida i volien gaudir d’una aventura. No m’estranyaria que el judici de l’1-O puguem sentir frases com aquestes tenint en comptes les primeres declaracions de «l’altre costat». Com que la cosa anirà d’inventar-se un conte, us poso el final d’Alícia en el país de les meravelles.
És més entretingut:
«És un joc de paraules! –Va haver d’explicar el Rei amb acritud. Tots van riure. Què el jurat consideri el seu veredicte! –Va ordenar el Rei per centèsima vegada aquell dia. No! No! –va protestar la Reina–. Primer la sentència... El veredicte després. Quina idiotesa! –Va exclamar Alícia aixecant la veu–. Quina ocurrència demanar la sentència primer! –Tanca la boca! –va cridar la Reina. –No vull! –va dir Alícia. –Què li tallin el cap! – va cridar a plena veu la Reïna. Ningú es va moure. –Oh, he tingut un somni tan estrany! –Va dir Alícia a la seva germana, que li va contestar: «Tot i ser un somni, no pateixis que els condemnaran».