El crit dels pobres

Un dels quadres relativament moderns més conegut és el titulat «El crit». El pintor noruec Edvard Munch (1863-1944) en va fer quatre versions. La més famosa es conserva a la Galeria Nacional de Noruega, i va ser notícia de portada quan va ser robada l’any 1994 i recuperada per la policia setmanes després. També una altra versió va córrer un tràngol semblant. I una tercera, en mans de particulars, va ser en el seu dia l’obra més cara pagada en una subhasta.

El quadre representa un home amb prou feines esbossat que fa un crit d’angoixa i desesperació, enmig d’un camí que es perd en l’horitzó i sota un cel arremolinat i vermellós. És una icona de la tristesa i el dolor.

En el seu missatge per a la Segona Jornada Mundial contra la Pobresa, que se celebra avui, el Papa es refereix al «crit dels pobres», i agafa com a punt de partida una frase del Salm 34,7: «El Senyor escolta el pobre que l’invoca, i el salva de tots els perills.»

També es fixa Francesc en l’escena evangèlica del cec Bartimeu, que demanava almoina a la vora d’un camí, i en saber que Jesús passava «va començar a cridar» que s’apiadés d’ell.

A partir d’aquí el Papa ens interroga: Escoltem els pobres? Ens adverteix que si estem pendents de nosaltres mateixos, si ens mirem constantment al mirall, si tenim tancades les orelles, o si les tenim massa obertes al soroll exterior, no sentirem la veu del pobre, del trist, de l’exclòs, del rebutjat, del marginat, és dir, dels pobres en les diferents cares de la pobresa.

El crit del pobre es perd quan no som sensibles. En el quadre de Munch apareixen molt en segon terme dos homes abillats amb el seu barret que semblen immutables a la força emocional d’aquell que crida, com si no el sentissin.

En introduir en el calendari aquestes jornades mundials contra la pobresa, el Papa va voler donar una resposta de tota l’Església als pobres de qualsevol tipus. Francesc va per davant escoltant la veu dels nàufrags que intenten arribar a Europa des de les costes africanes, dels refugiats rohingyes que fugen del genocidi a Birmània, dels «sense sostre» que hi ha a Roma i que atén a la plaça de Sant Pere…

Els cristians no podem deixar de fer cas al crit desesperat, a vegades només amb un fil de veu, de les persones necessitades. Hem de ser solidaris en la mesura que podem actuar personalment o ajudant organitzacions que atenen directament les necessitats més bàsiques dels malalts, dels pobres, dels qui no tenen llar o els falta aliment o vestit. Això és el que ens fa testimonis creïbles de l’Evangeli.