Feixistes

«Vosaltres sou còmplices del feixisme», això m’etzibaven fa pocs dies quan defensava, com a socialista, el pluralisme en llibertat i el diàleg com a mètode per resoldre el desastre provocat per determinats salts al buit, en una conversa informal. «Feixistes», és un insult que monopolitza moltes converses polítiques. «Feixistes» per tot arreu. De fet analistes polítics assenyalen que «feixista» és l’epítet més emprat al nostre país per desqualificar al considerat contrari. Tampoc cal anar molt lluny ni moure’ns gaire del mapa. La setmana passada mateix diputats independentistes i diputats de Ciutadans s’acusaven mútuament de «feixistes» en plena sessió del Parlament. Tant els uns com els altres semblen atribuir-se la paternitat exclusiva de la democràcia. Per tant, qui no està d’acord amb ells ja és un «feixista» o bé un «còmplice del feixisme» si tenen el dia una mica més benigne...

Es tracta del recurs fàcil d’aquells que no tenen arguments polítics. Que no estàs d’acord amb algú? Titlla’l de «feixista» i així t’estalvies haver de convèncer ningú de res mitjançant la persuasió i el raonament. També t’estalvies haver de demostrar res amb fets reals. Tan sols cal sacsejar la cantallera de «la lluita contra el feixisme» per justificar qualsevol arbitrarietat i jurar i perjurar que no poden fer «ni un pas enrere». I òbviament, evitar així qualsevol vestigi de pensament autocrític! Faltaria més!

Es tracta també del parany perfecte per torpedinar la via del diàleg. Et venen a dir que ells clar que estan a favor de parlar i de dialogar amb tothom! Però, ai les, com vols negociar amb els «feixistes»? I ja se sap que qui no és «dels nostres» és malvat, dolent, antidemocràtic, intolerant, excloent, violent i, en conseqüència, «feixista». I com s’atreveix el president Pedro Sánchez a parlar amb els «feixistes» independentistes? I com s’atreveix Miquel Iceta a dialogar amb els «feixistes» de Ciutadans i del PP? I així seguim empantanegats...

El cert és que els que utilitzen a tutti plen el terme «feixista» i veuen feixistes per tot arreu es retraten a ells mateixos. Per als radicals d’extrema esquerra som «feixistes» senzillament tots aquells i aquelles que no pensem com ells. Per als fanàtics de l’extrema dreta, i lamentablement a vegades de la dreta no tan extrema, els i les socialistes som «feixistes», les feministes també i tot allò que soni a polítiques socials és fruït, diuen, del «feixisme bolxevic.»

Imagini’s, amable lector, si vostè apliqués aquest codi d’interpretació a la seva vida quotidiana. Seria «feixista» el seu company de treball amb qui discrepés de qualsevol cosa, el veí que molesta amb el seu soroll, el conegut amb qui ha discutit, etc, etc. I l’agent de tràfic que t’ha posat una multa per excés de velocitat què és sinó un «feixista»? I el mateix la institució que t’envia la multa, i el mateix la policia, i el mateix la justícia que com diuen, fins i tot, dirigents polítics amb responsabilitats institucionals «és un residu del feixisme franquista.»

I enmig d’aquesta allau d’improperis estem els i les que encara sostenim la bandera del socialisme democràtic i del respecte a la discrepància. Nosaltres, els del PSC, som demòcrates i, per tant, no creiem que tothom hagi de pensar com nosaltres. Defensem el dret de tothom a expressar-se amb llibertat. Mai insultarem com a «feixistes» als diputats de Ciutadans, PDeCAT, ERC, el PP o la CUP. Rebutgem tots els insults i l’obsessió realment malaltissa d’alguns per parlar en nom de tot «el poble». Tots i totes som el poble, i entenem que hi ha posicions diferents i discrepants que cal respectar, que no hi ha solucions màgiques als problemes sinó que cal un compromís permanent de diàleg fecund i sincer per reconstruir els ponts i els consensos que han saltat pels aires aquests darrers anys. Estem convençuts que aquesta via del diàleg, tot i les dificultats evidents, és la única que pot garantir la convivència en pau i amb respecte als principis fonamentals de la democràcia com la llibertat d’expressió.

I com a dona i com a socialista m’enorgulleix que el nou Govern del canvi de Pedro Sánchez s’hagi fixat com a prioritat absoluta la eliminació de les discriminacions que encara vulneren els drets de les dones a la nostra societat. Volem el protagonisme que ens correspon, la eradicació del prejudicis que encara ens discriminen i la obtenció d’una autèntica igualtat real de drets entre homes i dones tant en el món del treball, com a nivell educatiu i formatiu, com en les responsabilitats familiars, com a la resta d’àmbits de vida.

Ara bé, mentre lluitem políticament per assolir aquest objectiu tan apassionant n’hi haurà altres que, n’estic segura, continuaran veient «conspiracions feixistes» per totes bandes potser perquè no han llegit Albert Camus i no són conscients que «aquells que veuen feixistes per tot arreu no fan res més que veure una part de la seva pròpia projecció.»