Estic com el Juli Cèsar davant del Rubicó, ple de dubtes. M’han enviat pel Messenger una oferta de treball a Tarragona i he tingut la mateixa reacció que els que esperaven la declaració de la República. Primer m’he alegrat i, vuit segons després, m’he decebut. Era una oferta de feina, però... de Ciutadans. He mirat si demanen les tres coses: parlar l’anglès a nivell Hawking, si hi ha límit d’edat, com a la Policia (excepte el xofer de Bárcenas) i si s’ha de tenir títol. Això últim no seria problema, perquè en ser de Jerez, com l’Arrimadas, ja tindria fins a tercer aprovat.
Fa uns mesos vaig escriure un conte aquí on Doña Inés m’oferia ser cap de premsa de Cs a Espanya a canvi de 80.000 euros l’any. Ho recordeu? Era pura conya. Però ara era diferent. Era un anunci real demanant un periodista a Tarragona, ben pagat. Això últim ho he intuït perquè com que diuen que són del club de l’Ibex deu haver-hi pasta. Un periodista ben pagat a Tarragona! Això no s’ha vist des de l’època, no ja dels romans, sinó dels celtes.
He estat a punt de picar a la porta. Però... i si em deien que sí? Després d’haver donat la matraca tot l’any amb la llibertat dels presos, ara, em podria veure posant-li una cadira al Carrizosa. No fotis! Llavors he rebut un missatge d’una amiga dient que si sabia d’alguna oferta de treball. Ella no ha dubtat: «No ho veig». Tinc curiositat per saber qui anirà a parar a aquesta plaça. A veure si, al final, tindrem una sorpresa i serà el Marchena qui fitxin els taronges. Jo m’estimo més que continuï trucant-me el director de Caixabank per dir-me que tinc números «rojos». O no.