Límits

El concepte de límit s’ha estudiat en camps com la filosofia, la física, les matemàtiques, l’arquitectura, fascinant! Per mi és pura poesia. Com ja saben, el límit marca un final com ho fa l’horitzó, l’skyline d’una ciutat o la línia que defineix el cantell del voladís d’una coberta. També separa dues entitats que, si parlem d’arquitectura, podrien ser l’interior i l’exterior d’un edifici.

En aquest aspecte, cal dir que originàriament el parament o mur de les construccions protegia als homes de les inclemències del temps, dels animals salvatges, d’altres pobladors enemics, etc.

L’origen de la paraula és del llatí limis, genitiu de límits, que traduït vol dir «vora o frontera». Com eren els mateixos murs de les fortificacions en temps de guerres.

Al llarg de la història de l’arquitectura els límits s’han treballat de diferents maneres. Si ho analitzem per l’ús dels diferents materials, hem passat de la solidesa infranquejable dels gruixuts murs de pedra a la immaterialitat de la transparència del vidre (en el S. XIX) quan el límit, encara infranquejable, només quedava definit en els seus contorns.

Interessant és certament, l’arquitectura del mateix tancament, de vegades aquest mur infranquejable, unes altres, una columnata, un porxo o una finestra.

La història de l’arquitectura té exemples de variades solucions que s’han donat a aquest tema tan apassionant. Una de les fites d’aquesta evolució és haver estat capaços de deslligar l’estructura de l’edifici del tancament. En aquest sentit, com en molts d’altres, Frank Lloid Wright, Le Corbusier, Mies van der Rohe són veritables mestres.

I gustosos són els espais intermedis entre l’exterior i l’interior on s’esvaeix la limitació que imposa el mur gruixut del qual els hi parlava. Són espais que generen una certa transparència entre l’interior i l’exterior. A manera d’exemple podrien ser: el claustre d’un monestir on passegen els monjos en la seva meditació, la terrassa d’un bar on ens asseiem al recer de l’ombra que ens ofereix un cobert o el porxo d’una casa. Així que diguem que els límits també poden ser espais.

Quan construïm límits interactuem amb l’entorn. A la meva manera de veure, els espais limítrofs tenen màgia, ens sol agradar habitar-los.

El trànsit entre l’interior i l’exterior d’un edifici acostuma a ser més agradable si no es produeix d’una manera brusca, doncs això no deixa de ser un canvi, i ja saben que als humans ens sol costar canviar bruscament.

I que posar límits a les coses, em sembla un sa costum perquè no!

No és el mateix posar límits, fins i tot habitar-los, que és del que estem parlant, que portar les coses al límit. I si haig d’escollir, ho tinc clar em quedo amb el primer.