Avui he recordat el que em va explicar a Madrid el periodista del motor Paco Costas. Em deia que un directiu de Toyota que roda per tot el món mantenint reunions, que viatja amb jets privats i puja a vehicles de cinc metres, l’endemà de jubilar-se, el veus pel seu barri amb una bossa a la mà, anant a comprar el pa. Aquests seran ara els seus viatges.
He anat a La Capona a comprar el llibre Sense cadàver, de la Llambrich, i he entrat al Mercadona. «Li poso una bossa?», m’ha dit la caixera. Sempre faig una brometa, i he dit que sí, que si segueixo engreixant-me, aviat em posaran dins una bossa «de les grans». He rigut amb els músculs de la cara, però els del cervell no han rigut tant: alguna cosa hi havia de veritat dins la brometa.
Anava caminant per Corsini pensant en quants anys de vida em deuen quedar quan, a Ramon y Cajal, he mirat de reüll a un home –ja grandet– que esperava que es posés en verd el semàfor dels que anem a peu. He reconegut a un important comissari de Policia, ja jubilat, amb qui vaig compartir investigacions: ell dirigint policies i jo posant titulars. L’he saludat i he mirat cap avall. Duia una bossa a la mà, igual que jo. Hem anat caminant Conde Vallellano avall amb les bosses a la mà. Llavors m’he recordat del japonès i la seva barreta de pa. He pogut superar la depressió, fins que he vist a un exdirectiu d’una empresa petroliera de Tarragona als anys vuitanta. He aixecat el braç per saludar-lo i he vist que també duia una bossa a la mà. A partir d’ara, em veureu amb un paraigua, una motxilla, un diari, una pipa o el que sigui... Però amb una bossa? Mai.