La constel·lació minvant

Acaba de sortir del forn la Guia Michelin del 2019 per Espanya i Portugal. I la sensació que corre per casa nostra és d’una certa decepció, segurament incrementada per la decisió de Carme Ruscalleda que ha fet que Catalunya perdés el 25% dels restaurants triestrellats. Una sensació que dóna ales als fatalistes que, a la mínima, treuen a la palestra el concepte de fi de cicle.

Però hi ha altres aspectes que, al meu entendre, apunten no tant a la debilitat –si realment la té– del sector, com a la debilitat del missatger. De la guia que declara uns objectius però que, aparentment, comença a prestar atenció a uns altres.

La primera sensació que hom té, vistes les llistes i els canvis d’enguany, és que la Guia Michelin tendeix a apostar (a la banda alta) per cavalls guanyadors. Amb una cada cop més clara atenció als establiments que ja tenen un «germà gran». Potser amb lògica vist com els establiments de prestigi adopten cada cop més la forma de «holdings» o grups d’empreses més o menys diversificats. Però cal tenir present que aquests «germans petits» acostumen a ser delegacions en altres territoris i, per tant, amb menys empremta identitària.

I aleshores és quan aquesta sensació et porta a fer-te la pregunta: On queda l’esperit fundacional de la Guia Michelin? Aquell llibre que explicava on valia la pena aturar el vehicle o fins i tot desviar-lo, per tastar productes de qualitat cuinats amb amor i professionalitat i arrelats al territori. Una característica, aquesta darrera, que no s’explicitava però que tothom donava per suposada en aquells temps de transport escàs i de curt abast que obligava als cuiners a escudellar-se del propi territori.

Potser la mateixa Guia Michelin –o algú altre– hauria de recuperar aquell esperit i crear una nova constel·lació d’estrelles. Avui, agradi o no, els like més o menys falsejats de les xarxes socials enlluernen més que la llum d’aquestes estrelles. A nivell de la gent del carrer, naturalment.