De vegades, quan engego la tele i veig les notícies, m’imagino el Congrés dels Diputats amb els teletubbies asseguts a l’escó dels que manen, i el Locomotoro, el Capitán Tan, la Valentina i els hermanos Malasombra fent interpel·lacions. A la meva fantasia, la presidenta del Parlament és la Heidi i el ministre de l’Interior... Qui havia de ser, doncs el Piolin. I, en aquesta fantasia, sento que, a la Puerta del Sol de Madrid, les forces de l’ordre han demanat a un senyor que va vestit de Winnie the Pooh, (ja sabeu, l’osset del Disney) que foti el camp, perquè per allà ha de passar el president de la Xina, Xi Jinping. Resulta que el cap de la que serà la potència més gran de la Terra s’enfada quan el comparen amb aquest personatge de ficció. Em faig creus de què un home, que té el botó de l’apocalipsi nuclear que ha d’acabar amb aquest món, es pugui enfadar perquè algú li digui que s’assembla al Mickey Mouse. Del Trump, ja no en parlo, perquè aquell és capaç de fer desaparèixer el planeta només perquè algú li faci una ganyota. Per aquí, veiem com torna Curro Jiménez en un vídeo, mentre encara tenim el record de com s’empresona uns titellaires, i un còmic ha de passar pel jutjat per fer un gag. Tenim un campechano que va demanar perdó per matar a Dumbo. Fins i tot el Borrell, home a qui sempre havia admirat, ara s’ha convertit en un bocamoll que diu que la història dels Estats Units és un western de John Ford rodat a Almeria. Ja tremolo aquest Nadal perquè no em facin un escorcoll a casa perquè –ho diré baixet– tinc un caganer amb la cara de l’Albiol. «¡Eso es to, eso es to, eso es todo amigos!»