Vull fer un concurs d’anècdotes. Qui guanyi podrà explicar una gran anècdota: no hi ha premi. Tinc al Bonet ja mig seduït per fer-ho per Tarragona Ràdio. És un lloc que em va bé, perquè està a dues passes de la Seguretat Social, on vaig cada setmana a preguntar quant em pagaran de jubilació. També em cauen bé la gran Tere Ortega i el Pep Sunyer.
Va, n’explico una de bona! El 1972 vaig emigrar des de Cadis a Salou. Llavors Andalusia era Andalusia, no Catalunya. Em van venir a buscar amb un Seat 600 a l’estació de Salou, davant la Torre Vella. En uns dies vaig començar a guanyar alguna propineta fent de cambrer a una caravana-hamburgueseria de la fira que s’estava construint al port. Amb mi treballava de cambrera una noia alemanya, de 18 anys, que semblava feta de vidre. Fi de la primera part. Aneu al lavabo.
1990. Començo a treballar al diari Canarias 7, a Las Palmas. Un dels primers encàrrecs que tinc és entrevistar a un físic alemany que ha estat premiat. Sopem en un hotel de luxe amb corbates i abrics de pell a Maspalomas. A la taula seu el físic premiat, una esposa prestigiosa –i molt més jove– i un servidor. Corre el vi i llavors reconec que aquella dona és la noia de vidre de Salou. Salto: «Ostres! Tu ets la Ruth de l’hamburgueseria de Salou? Sóc el Moi!! Que bé que ens ho passàvem fregint patates en aquella caravana i aguantant els turistes borratxos. Ha, ha.». El físic s’ennuega i la dona es posa vermella, després més vermella i, com és de vidre... incandescent. No hi va haver postres, ni entrevista. Una setmana després tornava amb les maletes a la plaça Imperial Tarraco.