Diari Més

Creat:

Actualitzat:

En la discussió permanent que reflecteixen els mitjans de comunicació, sembla que la nostra societat està instal·lada en un model de divisió permanent on, si seguim per aquesta línia, poden desembocar en un marc d’enfrontaments no solament dialèctics.

Certament el conflicte a Catalunya, que també es trasllada a altres territoris i, fins i tot, és un fet més global del que ens agradaria, és una evidència indiscutible, una altra cosa és si el que se’ns ven, moltes vegades interessadament, és diferent del que ha passat fins ara i perquè actualment la seva transcendència sembla tan emblemàtica.

Històricament i conseqüència de les grans guerres mundials i sectorials, i no només de caràcter militar, el món s’ha vist sotmès a una efervescència entre persones que segons el moment s’han anat convertint en més problemàtica o no, en funció d’uns equilibris que avui són més evidents que mai; per tant, el tema que comentem no és un fet nou, sinó que forma part de la nostra història, pugui agradar més o menys.

Una altra cosa és com es condiciona tot això pel nostre futur pròxim, per tant, s’haurien de fer una sèrie de reflexions, si no volem auto enganyar-nos per un marc repetit però que s’hauria de saber afrontar, i és aquí on es produeix una altra discussió, com és, si aquesta divisió és interessada o solament és conseqüència de la mateixa realitat que comporta que no tots pensem igual i que la discrepància és un fet positiu i en cap cas negatiu.

En el seu moment, a l’inici de la nostra democràcia als anys 70, es donava per bona la pervivència d’una nova societat «plural» on era factible la convivència entre els que pensaven diferent i que, en tot cas, políticament tot es resoldria en funció d’unes eleccions amb perdedors i guanyadors.

Avui també el tema segueix per aquesta línia, i després de cada consulta electoral, uns guanyen i altres perden, en funció d’un vot lliurament exercit, però el problema ara radica en les legitimitats que per part d’alguns es prioritzen i que inclús poden superar el resultat electoral de cada moment.

Ja sé que el que comento pot tenir interpretacions de tota mena, però la realitat ens posa en el marc que descric, si realment els que perden no són conscients que hauran de respectar els resultats i treballar, des de la transparència, per reconquistar uns suports electorals que no es tenen. És evident que no és fàcil implementar el que dic, perquè a ningú li agrada sortir derrotat, d’aquí els discursos postelectorals, on tothom guanya, però seria urgent optar per aquesta opció de futur si no volem posar en perill un model democràtic, tant jove com del que gaudim, que malgrat les seves imperfeccions, segueix sent el millor.

Es pot seguir per la línia política i mediàtica majoritària, de condicionar i posar en dubte els mateixos resultats democràtics, en funció d’arguments, respectables, però que haurien de deixar pas al principi democràtic com a base de tot; per tant, si no som capaços d’optar per una línia nova d’acords mínims i respecte vital, el demà segur que no serà tant positiu com l’avui.

L’exemple d’un tarannà que «no tanca portes» a ningú i que, en tot cas, està disposat a escoltar, inclús als que pensen absolutament diferent, hauria de ser un objectiu irrenunciable, encara que això pugui tenir un cost electoral a curt termini; apostar per l’enfrontament i la divisió, només és garantia de passar del pluralisme a la divisió social, amb conseqüències insospitades per a tots.

tracking