El destí i la paciència em va portar ahir a primera hora a les portes de la Dow. Anava a reunir-me amb el Pitu Boronat, l’home més ocupat del món després de Déu i de l’assessor de l’alcalde. A l’entrada he vist que el vigilant de seguretat em preparava una targeta d’accés, d’aquelles del «cocodril», i enganxava una foto. Carai! Quan m’han fet la foto? Te la fan sense adonar-te’n, com al Dragon Khan? Llavors s’ha aixecat una noia que esperava asseguda a un banc, i li han donat la flamant credencial. Un jove ben vestit ha vingut a rebre-la, i he interpretat que era el seu primer dia de feina. No sé per què, però els que analitzem la vida que ens envolta sabem detectar també la il·lusió de la gent. I m’ha semblat que aquella noia estava il·lusionada en el moment en què accedia a una multinacional després d’anys d’estudis. I, mira! M’ha encomanat aquella il·lusió. Feia anys que no veia aquesta cerimònia, perquè de fa més de deu anys només conec l’últim dia de la gent a una empresa. «Una persona que aconsegueix una feina digna!», pensava envejós. Creia que això ja no existia. M’he emocionat, tot i que, si veiés la seva nòmina, encara m’emocionaria més. Tampoc és difícil, a mi ja em cauen les llàgrimes d’alegria veient el salari mínim. Per cert, ja sabeu que volen apujar-lo? Ara, en comptes d’una bossa de pipes, passaran a pagar-te amb un ou Kinder, un gran repte per a l’Estat i l’empresa. Ja sabeu que soc de plorar, física i econòmicament. Jo em quedo amb la il·lusió que, d’aquí deu o vint anys, algú digui que a un diari un periodista desconegut va dedicar-li un article el seu primer dia a la Dow.