Tribuna
Chistmas 2018
Fa dies que tinc ganes d’escriure sobre la situació politicojurídica de Catalunya i l’estat des d’una visió quelcom distanciada i més intemporal, però l’actualitat i la cridòria que l’acompanya no m’ha permès prou moments de serenor per recollir dades i intentar ordenar-les. També estic cercant una fórmula que em permeti escriure sense adjectius qualificatius que, tot i aportar èmfasi a les argumentacions, els hi resta consistència i faciliten la crítica aliena. No cal més que sentir als tertulians habituals i les declaracions dels polítics dins i fora dels parlaments, per veure que, si els hi treus els adjectius, a penes queda res del seu discurs. Sembla com si tota l’actualitat política d’aquest any que s’acaba hagi entrat en una mena de voràgine amb el vòrtex en la data del 21 de desembre. Les dates prèvies al Nadal històricament han aportat esdeveniments que sembla que puguin canviar el curs de la història.
El meu pare sempre deia que abans de Nadal sempre hi havia una mala notícia: un avió estavellat, un terratrèmol o la mort d’algú important... I després, al sopar de Nadal ens ho recordava:«... Veus el que ha passat enguany?...» Realment coincidia amb el silenci que les vacances dels periodistes arreu del món occidental, tant de La Vanguardia com el New York Times o United Press, imposaven els dies següents, quan les redaccions dels informatius queden en les mans dels becaris. Els resums anuals van cap al cap de setmana següent.
Els cervells de la Moncloa van estimar que calia fer un gest en vers Catalunya quan van decidir de celebrar una reunió del Consell de Ministres espanyol a Barcelona. Van triar el 21 de desembre sense pensar-hi massa la data, més enllà que fos a final de l’any del calendari i, possiblement amb la vista sobre la participació dels diputats dels partits catalans en l’aprovació dels pressupostos per l’any vinent. El pas de les setmanes i el reguitzell de desavinences al llarg de la tardor entre uns i altres i, no gens menys, els resultats electorals a Andalusia, ha deixat aquest propòsit sense sentit. Potser només hi queda una voluntat de fer presència a un territori. Això dóna peu a què s’entengui com a una provocació des de Catalunya i generi rebuig. A la teoria dels conflictes, la provocació no està tant en la intenció del provocador com en la percepció del provocat. Freqüentment el provocador no és conscient dels sentiments de l’altre fins que no s’expressen, fins que no topen. La perversitat del provocador cerca uns objectius plens d’incertesa que, a més, condicionarà la seva pròpia resposta al que respongui el provocat.
En l’àmbit de la política hi ha molt de risc en moviments tàctics sense estratègies a llarg termini. La recomanació, quan t’endinses en territori aliè, és allò dels westerns : «Yo que tu no lo haría, forastero». A hores d’ara, segur que el Gobierno de l’estat ja s’ha penedit de la decisió, sobre tot perquè és difícil veure que en poden treure de profit. Ja ho ha assenyalat el ministre de Foment, un home que, no sé si ho és, però té veu d’una mica de seny. Ha estat desmentit massa ràpid, el que li dóna una certa credibilitat. Es parla molt, i contradictòriament, de la resposta de Catalunya al carrer a la presència del Gobierno a la Llotja de Barcelona. Com que el futur és el més difícil de predir, no sabem que pot arribar a passar. I encara menys la interpretació i explicació, la postveritat, del que passi. Però la meva impressió és que, llevat d’algun fet que em resisteixo a qualificar, el més probable és que l’encontre amb la realitat política serveixi per donar més arguments per la «pujada de gener», la «cuesta de enero» que els esdeveniments polítics, judicials i, també, econòmics, podem anunciar pel començament de l’any vinent del calendari.