La fi de les ideologies

Crec que és evident que les darreres consultes electorals posen de manifest un fet inapel·lable com és que no existeix, en cap cas, un vot captiu, enfront d’un convenciment ideològic i d’un posicionament personal de la visió del món en funció d’un enteniment personal i col·lectiu. La realitat avui és que la gent vota en funció del seu interès personal de present i futur i, en cap cas, com a part d’una comunitat.

Per altra banda, és també cert que, per damunt dels discursos puntuals, els programes electorals poques diferències tenen entre unes i altres opcions, però és que a més, quan s’arriba al poder, la pràctica posa en evidència, que el que es pot portar a terme, massa vegades va entre el desig legítim de quan s’està fora de l’executiu.

Són masses les contradiccions pràctiques dels líders, que es permeten dir coses contraposades en funció de si són al govern o a l’oposició, amb rectificacions emblemàtiques repetides a tots els nivells. Segurament el tema és repetitiu i ha estat sempre així, però el que és poc assumible és constatar que el que es diu en campanya poc té a veure en la tasca executiva un cop s’ha conquerit el poder.

Els exemples repetits d’uns caps de files que en cap cas poden complir amb els compromisos assolits i, el que és més greu, l’evidència que ja sabien que això no seria possible, suposen que la ciutadania, cada cop més, aposta pel passotisme polític permanent, amb una incidència electoral via l’absentisme que pot convertir-se en un dels problemes més greus del propi model democràtic.

Si parlem d’ideologies, una cosa és la teoria i l’altre, diferent, és com fer possible els pensaments que envolten el missatge polític, d’aquí que cada cop sigui més difícil diferenciar el posicionament d’uns i altres.

La dita popular que determinades opcions «només són d’esquerres quan són a l’oposició», és una evidència massa vegades repetida i que hauria de fer pensar als líders de torn si es vol recuperar una credibilitat, avui sota mínims i totalment desacreditada. Per altra banda els exemples internacionals tampoc ajuden i, així podem veure «discursos internacionals» massa propers a l’autoritarisme malgrat el seu missatge socialista de torn; inviable per una concepció del món inapel·lable. Inclusiu, si fem comparacions en l’àmbit global, el tema encara es complica més, així la Comunitat Xinesa actual, que poc té a veure amb el possibilisme del seu líder fundador davant un pragmatisme inapel·lable; per no esmentar el model rus que, amb les seves mancances democràtiques evidents, ha estat capaç de posicionar-se com un poder al qual no es pot obviar en els nous equilibris mundials; sense oblidar el govern USA, amb un President amb connotacions massa populistes per un país vital on la llibertat ha estat «sagrada» i ara es veu condicionada; en definitiva, el que sembla evident és que el realisme ho supera tot i «els cants de sirena» als populismes són en portes d’un futur que en cap cas tindran la ideologia com la base en què fonamentar el seu demà.

Segurament el que exposo no és molt positiu, doncs no hem d’oblidar que els avanços, al menys als darrers anys, han estat fruit de la capacitat de pressió dels més dèbils representats per una ideologia capaç de liderar, si bé un altre cosa és que siguin el populismes els que fixin la nova ideologia que marqui l’estratègia de futur, amb les mancances que això pot suposarper una ciutadania orfe de principis i ansiosa de tranquil·litat a tots els nivells, disposada a donar el seu vot de confiança a qui faci falta si li dona garanties, encara que puguin ser falses i manipulades.