Encantats d'haver-se conegut

La dreta espanyola, engrescada pels resultats a Andalusia, i enfurismada per la situació a Catalunya, ensenya les seves ungles fent un salt mortal cap a l’extrema dreta. Engrescats i enfurismats, fan «la millor» proposta per resoldre el «conflicte» català: l’aplicació del 155, i, ja de pas, la destrucció lenta i agònica de l’actual Estat de Dret, prou debilitat pel conflicte territorial. Aferrats a la idea que només amb l’article 155 de la Constitució, Catalunya retornarà a la senda de la normalitat institucional, llençant un discurs apocalíptic i tergiversant la realitat, han escampat arreu de l’Estat la perversa idea d’un govern, presidit per en Pedro Sánchez, com protector d’un cop d’Estat imaginari, oblidant, interessadament, l’avenç produït en educació, memòria històrica, habitatge i altres.

És segur que la dreta només mira els rèdits electorals, mantenint aquesta falsa defensa constitucional, interpretant en gust i forma l’articulat a la part que demostra un gran desconeixement de l’esperit de la mateixa Constitució. És precisament de forma anticonstitucional què generen sentiments d’odi i de confrontació –qüestions que no anem sobrats precisament–, aprofitant el descontentament popular a causa de la crisi, les retallades, promogudes precisament per la dreta (també la catalana), la manca de llibertat individual i la incapacitat de resoldre políticament una situació que, quan sembla que va apaivagant, ressorgeix a la més mínima espurna. Tot plegat una bona llavor pels extrems.

La dreta ha deixat de ser-ho per abraçar-se a l’extrema dreta. Mala notícia. Abrigats en el discurs agitador, populista i fals d’arrel. La por se’ls hi ha pujat al cos de tal manera que, aquells salva vides de l’ordre Constitucional, s’han convertit en defensors de teories anticonstitucionals com l’abolició de la llei d’igualtat, la il·legalització de determinats partits i la mateixa desaparició de les autonomies. De fet, aquesta dreta mai han cregut amb un Estat descentralitzat, però com diuen «la ocasión la pintan calva». I a partir d’aquí, repartiment de culpes: l’esquerra, la premsa, la mala praxis política, l’independentisme, la manca de polítiques socials...i els qui els voten.

Un ventall de culpables on ningú se’n sent, ni tan sols la mateixa dreta encantada per l’esdeveniment. De fet estan encantats d’haver-se, per fi, conegut. L’extrema dreta sempre ha estat en el batec del Partit Popular, on s’ha refugiat durant els últims quaranta anys, o en el discurs falangista sempre rondant el cor, omplert de banderes, de la política de Ciutadans.

Només cal repassar les darreres declaracions del «santa santorum» dels populars, José Maria Aznar. El seu discurs, elogiant els resultats d’extrema dreta a Andalusia i el seu ressentiment cap al govern socialista classificant-lo d’anticonstitucional i colpista, ha estat força desplegat pels medis. Sí, ell, el que va fer l’impossible per tal que la Constitució no arribés a bon port, i no perquè podia representar un retrocés en la modernitat i la integració d’Espanya a l’Europa democràtica, sinó per «roja i separatista» (ja se sap la descentralització, els drets socials, la llibertat ... Oh, la llibertat). La dreta extrema, el feixisme emmascarat i esperpèntic que sempre ha jugat amb el populisme «josepantonià», com el de l’Albert Rivera: «A nadie se le ocurrió dar el indulto a los del 23-F», va dir. Aquí ho deixo.