Ho sabia, sabia que algun dia passaria. Aquest home va molt atabalat, que si ara la tele, que si ara la radio, que si ara vaig a dinar amb l’un, que si ara he quedat amb l’altre... I entremig... Aaai, l’article! Ai l’article, ai l’article que avui ha marxat sense fer-lo i té la santa patxorra d’enviar-me un missatge dient que l’escrigui jo, que no se n’adonarà ningú. I tant, home, i tant! Al servei de la seva excel·lència. Com si jo no tingués res millor a fer que asseure’m a l’ordinador a treure’t les castanyes del foc i, a més, fent veure que ets tu. I un be negre amb potes rosses! El que hauria d’haver fet, és fer-me un «Infanta» i dir que no sé res de res. I que s’espavili! Però no, aquí estic, ajuntant quatre lletres per omplir l’espai. Després diuen allò de què «darrere d’un gran home, sempre hi ha una gran dona». Doncs, en aquest cas, darrere d’un home gran, el que hi ha és una dona emprenyada. No home no, és que això no es fa. I, a més, quan arribi a casa preguntarà «I l’article?» I, evidentment, no li agradarà.
Perquè jo no tinc gràcia, el graciós és ell, jo sóc el barrufet rondinaire. Doncs, escolta’m xato, haver-t’ho pensat abans de marxar, que tens el cap ple de pardals. Al cap i a la fi, l’article porta la teva foto i el teu nom. Jo, demà, me’n vaig al mercat i no em coneix ningú. Ja t’ho faràs. És que ja n’hi ha prou, home! Ai calla, que sí que n’hi ha prou, que ja he arribat als caràcters que tocaven. Senyors lectors, m’acomiado de vostès i els desitjo que passin un bon dia i que no m’hagin de tornar a llegir. Sra. de Peñalver
PD: carinyu, quan tornis, porta mitja dotzena d’ous, que no en queden.